Rafel ‘Coca’, un home polièdric: Polític, promotor del gratacels de la Bassa i gerent del Cine Goya
Polític, empresari, impressor i cinèfil, Rafel Muntaner Morey va ser una figura clau de la vida social i política de Manacor durant dècades
ManacorParlar de Rafel Muntaner Morey, Coca, és fer-ho de gairebé un segle a través de la vida manacorina. Batle, impressor, cinèfil, president de la TV Manacor, home lligat al Perles Manacor —tant a la secció de bàsquet com a la de pesca submarina—, promotor del gratacels de la plaça de la Bassa i gerent del Cine Goya durant una dècada. El polític del "fic entre les celles" va ser un home polièdric, impulsiu i actiu fins als darrers anys.
Rafel Muntaner, que vivia devora la Bassa, al primer edifici que va tenir ascensor de tota la ciutat, va néixer a Manacor, al carrer dels Tonadors –avui Soledat–, l’any que va començar la Guerra Civil. Hiverns a la ciutat i estius al carrer de la Mar de Portocristo, va començar l’escola amb les Germanes de la Caritat fins a 10 anys. Després va ingressar a l’acadèmia Centre d’Estudis Mercantils de Can Llarg, a la plaça del Rector Rubí, fins que dos anys més tard va fer l’ingrés a l’Escola de Comerç de Palma.
El gratacels de la Bassa
El seu pare, Antoni –cofundador, jugador i directiu del CE Manacor de futbol–, va heretar la Drogueria Ferreteria Muntaner, posteriorment Almacenes Muntaner, que després Rafel va continuar regentant juntament amb el seu germà Llorenç fins a la seva desaparició.
És allà on els germans Muntaner, seguint les tendències de construcció d’altures desfermades a Manacor des del 1965, varen decidir dur endavant la construcció del gran gratacels de Manacor, d’onze plantes i un àtic, a principi dels anys 70.
Una construcció amb dificultats des de l’inici i que no els va sortir com esperaven. "Si ho haguéssim sabut, no l’hauríem feta", responien els dos germans, Rafel i Llorenç, fa uns mesos en ser demanats en un reportatge per a aquesta mateixa publicació.
L’edifici que hi havia abans, de caire tradicional, estava distribuït a partir d’una planta baixa i dues altures. A l’esquerra, mirant des de la Bassa, a nivell de carrer hi havia el forn de Can Coca, que un temps havia estat familiar però que en aquells moments ja no ho era; tenia l’entrada pel carrer Peral i un forn de llenya al soterrani. Al carrer d'Alexandre Rosselló hi havia les oficines de Gesa. I enmig, la botiga d’Almacenes Muntaner, que travessava d’un carrer a l’altre.
"La planta baixa era del meu pare Toni, mentre que les dues plantes superiors, que eren una fonda, de la meva tia Catalina", explicava Rafel Muntaner.
"La majoria de pisos varen sortir a la venda per 600.000 pessetes només el buc. També oferírem la possibilitat de comprar-los ja completament acabats, és clar, però per 300.000 pessetes més", responia Llorenç Muntaner.
La política
Després, i paral·lelament a la posada en funcionament de la impremta i papereria familiar, Muntaner va concentrar molts dels esforços en el terreny polític.
Va ser tot un històric de la política local. L’any 1970 ja va formar part del Consistori, del qual va ser batle entre el 1975 i el 1979. Així mateix, entre el 1979 i el 1987 va ser regidor de Manacorins Autònoms, i d’Unió Mallorquina entre el 1983 i el 1987.
Després es va afiliar al Partit Popular de Manacor, del qual va liderar el corrent muntanerista, amb molta influència dins la família popular durant anys.
El Cine Goya
Des del setembre del 1989 i per un període inicial de deu anys, que després es va prorrogar una mica, fins al novembre de 2000, quan va tancar definitivament, va gestionar el Cinema Goya, en aquells temps una de les millors sales de projecció cinematogràfica de les Illes. L’edifici el va llogar als propietaris, Bernat Fons Estelrich i Gabriel Llabrés.
"A partir de cinc amics moguts més pel sentiment de pervivència del Cine Goya que per motius crematístics, la veritat. Tot va començar a una tertúlia després d’un dinar al restaurant Latitud 38 de Portocristo. Parlàvem de cine i dels projectes per a la propera temporada amb Bernat Fons. En un moment de la conversa ell va dir que ja n’estava cansat, que no s’hi guanyava cap dobler i que la distribuïdora no li donava cap facilitat ni suport, i a més, li exigia que havia de comprar les cintes per lots", recordava Coca.
"Per aquest motiu tenia quasi decidit fer temporades més reduïdes, de només cinc mesos. Li vaig dir que no podia deixar Manacor sense cine tant de temps i vaig fer-li una proposta de lloguer, mig en broma mig seriosament. Vaig considerar que el setè art en pantalla gran no podia desaparèixer totalment o parcialment del municipi", explicava en una altra entrevista.
"Passats uns dies em va cridar per demanar-me si encara hi estava interessat. Així que començaren a succeir-se les entrevistes per concretar-ne les condicions i els futurs socis, que finalment fórem Gabriel Galmés Arcenillas, Miquel Quetglas Juan, Miquel Perelló Nebot, Miquel Sabiol Burgués i jo mateix, Rafel Muntaner Morey. Així va néixer l’empresa Cinemas Manacor SA i la nova etapa".