PSM: 50 anys d’amor al país i generositat universal

PalmaL’horabaixa del 18 de febrer de 1976, en un apartament del carrer de Catalunya de Ciutat, es presentava als mitjans de comunicació el Partit Socialista de les Illes Balears. Una pluja de pastor amb prou feines banyava la calçada, mentre un estol de policies de la Brigada Política Social estava, a l’aguait, al carrer. Tot just havien passat tres mesos de la mort del dictador. En el procés de creació del nou partit hi havien participat un ampli grup de ciutadanes i ciutadans amb un compromís ferm i actiu en l’antifranquisme: de Bandera Roja (que venien del Partit Comunista d’Espanya, al qual s’havien integrat un any abans), del Partit Socialista Popular i d’altres organitzacions d’esquerres, sindicalistes, de cercles del nacionalisme, i independents que havien participat en un procés de debat entorn de la idea.

Trobar un model d’organització capaç d’ajuntar totes aquestes diferents tendències i famílies polítiques no era una qüestió menor. Una fórmula atractiva era la del Partit Socialista Francès, que integrava un ampli ventall de l’esquerra d’aquell país. La proposta no va arribar tan lluny com el model francès, ja que s’havia exclòs o deixat a l’espera algunes persones amb una trajectòria “feble” davant la dictadura. La veritat és que el PSI era una organització que encara estava per pastar, però la proposta era oportuna i necessària i també il·lusionava. Aquesta tendresa inicial, en part, en marcaria l’evolució en el futur.

Model de la socialdemocràcia

Per situar millor la proposta, convé no oblidar el context internacional del moment. Triomfava el model de la socialdemocràcia que, a Europa, també, en molt bona mesura, havia estat avalat pels partits demòcrates cristians. Però ja l’any 1972 el president Nixon iniciava un primer atac a l’equilibri mundial sorgit dels Acords de Bretton Woods (el 1944, quan encara no havia acabat la Segona Guerra Mundial) i al model d’estat del benestar que donava estabilitat i progrés econòmic i social al nou ordre mundial. Després vindrien Margaret Thatcher (1979) i Ronald Reagan (1981) que impulsarien definitivament l’agenda neoliberal. El capital, de manera furtiva, iniciava el camí cap a la desregulació. Amb el temps, es provocaria la deslocalització de la producció i s’imposaria la globalització neoliberal, en què el creixement s’ha convertit en un sinònim de destrucció. Inevitablement, tot això havia de conduir a una concentració màxima de riquesa en unes poques mans i a una desigualtat global i social que mai no s’havien vist abans.

El PSI i altres partits similars representaven uns principis radicalment diferents dels neoliberals: la defensa d’un progrés inclusiu, arrelat a la nació, per assolir solidàriament i generosament els valors més universals en el conjunt de les nacions. La proposta no era aïllar-se del món global, sinó reconciliar-se amb el món de la gent, el de les persones com a centre de la política i de l’humanisme emancipador.

Com deia, hi havia encara molt per pastar. El PSI, conjuntament amb altres partits (Partit Socialista de Catalunya - Congrés (PSC-C), Partit Socialista del País Valencià (PSPV), Partido Socialista Galego, Eusko Sozialistak, Partido Socialista de Andalucía, Partido Autonomista Socialista de Canarias, Partido Socialista de Aragón i Convergencia Socialista de Madrid (CSM), entre d’altres) formava part de la Federació de Partits Socialistes. El Partit Socialista Obrer Espanyol, que intentava recuperar el seu protagonisme històric en el Congrés de Suresnes (1974), tenia una dèbil estructura de militància activa a l’interior de l’Estat, cosa que sí que tenien els partits de la Federació, congriada a la lluita clandestina.

Al Congrés de Suresnes, el PSOE, sota les directrius de Felipe González i Alfonso Guerra i influenciat per les lluites antifranquistes a l’Estat, incorporarà com a proposta el “ple reconeixement del dret d’autodeterminació”. El terme es mantindrà al programa de màxims socialista fins al XXVIII Congrés de 1979, per acabar desapareixent definitivament l’any 2019, quan es rebutja explícitament qualsevol referèndum d’autodeterminació per ser inconstitucional. El temps demostraria que el “practicisme” d’un (Felipe González) i el jacobinisme de l’altre (Alfonso Guerra) serien incompatibles amb un model federal sense adjectius.

Però, en aquell moment, la proposta va ajudar a fer que, a Mallorca, alguns sectors procedents de Bandera Roja, amb un fort component obrerista, marxassin al partit dels socialistes. Això no obstant, restava intacta l’ànima nacionalista del nou partit que, ràpidament, esdevindria en divisa de l’organització. Som incapaç d’esbrinar fins a quin punt aquest episodi, ja com a PSM, va marcar la posterior estratègia de coalicions, iniciada l’any 2003, que ha conduït a l’actual partit MÉS per Mallorca, referent del nacionalisme progressista mallorquí.

Propostes autoritàries

Avui, la proposta manté la mateixa validesa i consistència inicial. Ara, molt especialment, en un món en què el model neoliberal ha entrat en un sender de ‘multicrisi’ contínua. El capital tem el carrer, els moviments socials, tot allò que és concret i proper a la gent. Està entestat a treure del debat la memòria col·lectiva i la realitat quotidiana per substituir-les per un producte informatiu alienador. Proliferen les propostes autoritàries, propiciades pels anomenats tecnooligarques i una internacional populista-integrista i autoritària d’ultradreta, que anava covant-se des del segle passat, en un marc en què les grans potències són dirigides per personatges amb ínfules d’emperador. És la catàstrofe perfecta, on el capital ens condueix a un món en què els grans enemics pretenen convertir-se en invisibles, protegits per un aparell informatiu colossal.

Articular una alternativa progressista en aquests moments no resulta fàcil. Però és indubtable que el camí segueix ancorat al país de la gent, en un sentit de classe durador i lluny de les fórmules prefabricades del consumisme endimoniat del mercat i prop de les coses reals que donen sentit a la vida humana: insistir en el concret per ser generosament universals. 50 anys d’existència demostren que aquella proposta progressista i federal era necessària i, avui, encara és esperançadora.