“Qui porti 50 pizzes guanya el comitè federal”
El socialistes tornen a tenir crits de guerra, però per batallar contra altres socialistes
MadridL’espectacle a Ferraz és dins i fora de la seu socialista. Sota cobert, els barons i dirigents territorials no es posen d’acord en l’ordenació del debat, són incapaços d’arrencar la discussió i estan encadenats a la cadira. Cansada i famolenca, una diputada verbalitza l’esperpent: “Aquí, qui porti 50 pizzes guanya el comitè federal”. Aquest és el nivell.
Fora, el corral de comèdies. La immobiliària contigua a la seu socialista ha preparat paella per als presents. Sobretot per als periodistes. Volen -i aconsegueixen- sortir a la tele. Pel carrer, tallat per primer cop des de l’última nit electoral amb victòria socialista, diuen els veterans, una desfilada de personatges atípics -allò que alguns anomenen freaks -. Un cavaller amb espasa de plàstic abillat amb la creu de Sant Jordi. Martí Sagrera, el sociòleg jubilat que protesta cada cop que en té ocasió. La Cristina, que ha passat per la perruqueria perquè dijous, quan va venir a Ferraz, va sortir per la tele despentinada. El militant LGTB de Chueca que ha vingut a parlar del seu tema. El podemita de les marxes contra la pobresa que crida contra tot i contra tots. Tothom aconsegueix els seus 15 segons de glòria. Avui tot s’hi val, i les càmeres troben el forat per encabir-hi tothom.
També hi ha socialistes. De fet són majoria. I entre tots han guanyat una batalla: la dels eslògans. El PSOE l’havia perdut contra Podem: el sí se puede de la nova esquerra espanyola té ganxo i ha fet fortuna com a símbol d’un moviment polític. Però ara el PSOE agafa embranzida. No és no, el nou crit de guerra del partit. O d’una part: el dels sanchistes, que són majoria absolutíssima entre els que s’apleguen a la porta de la seu socialista, ubicada al carrer Ferraz perquè és aquí on va morir el fundador del partit, Pablo Iglesias, com recorda una placa. “Aquí mor l’ètica i la dignitat un 1d’octubre”, diu una pissarra col·locada per un espontani just a sota.
Les crides de la direcció a la calma han sorgit efecte. En part. No han arribat autobusos plens de partidaris del secretari general en funcions. Ni de detractors. No hi ha batalla campal, però sí escenes de tensió. Tan aviat com surt algú per la porta, un cor de veus crida amb una potència envejable el crit de guerra: “No és no”. Tant li fa si l’increpat és sanchista, susanista o bidell. Tots passen pel passadís de la vergonya. A l’entrada, Miquel Iceta és un dels pocs que s’enduen aplaudiments. També n’hi ha per a Josep Borrell, però més tímids. La sanchista declarada Francina Armengol, presidenta balear, té menys sort: “ No a Rajoy”, li crida la massa.
L’ambient s’escalfa a les portes de Ferraz a mitja tarda. La policia ha tallat el carrer i s’ha convertit en una rambla. Els informatius han tingut un efecte crida i ningú es vol perdre part del xou -no hi ha qui hi passi i no es faci una selfie enmig del corral de les comèdies-.Cinc furgons d’antidisturbis vigilen el carrer des de primera hora del matí. Els agents brillen per la seva absència cada cop que gairebé s’arriba a les mans o, en un escrache, un crític nota l’alè al coll de deu persones durant més de cent metres. Ara bé, són a primera línia, a punt per formar un cordó policial cada vegada que les televisions comencen els directes. Els sanchistes també s’ho saben, criden a pulmó cada hora en punt, quan comencen els butlletins de les ràdios.
Felipe González, el colpista
La guerra al PSOE s’ha convertit en el serial mediàtic de la setmana. I ha obligat tothom a posicionar-se. “Felipe és dolent?”, pregunta una nena a la seva mare mentre passen per davant de la seu. “És vell”, li respon després d’un llarg silenci. Susana Díaz és la mare de tots els mals, i Felipe González hi va al darrere. Un cartell aguanta indemne des de primera hora del matí a la porta de Ferraz: “Felipe, delator, colpista”. En altres temps hauria desaparegut en un obrir i tancar d’ulls. Ara només s’ha tocat per afegir-hi en bolígraf “burgès” i preguntar-li on s’ha deixat la jaqueta de pana.
A les set del vespre el sol comença a caure. El cartell ja ha desaparegut. La policia ha blindat tot el perímetre de la seu. Sánchez, amb veu trencada, anuncia que dimiteix. Ferraz calla. Ja no hi ha consignes. Però la gent no se’n va.
