Més per Menorca, el soci de govern a l’oposició
Els seus dos diputats haurien donat la majoria absoluta a l’Executiu balear, però l’estratègia del partit és influenciar-lo des de fora
PalmaEl PSIB ha tingut tres socis de govern minoritaris en aquestes dues legislatures: MÉS per Mallorca, present a l’Executiu des del 2015; Unides Podem, que va passar del suport extern a tenir dues conselleries el 2019 –una de les quals amb la vicepresidència–; i Més per Menorca, que va formar part del Govern fins al 2017 quan, arran del cas Contractes, va abandonar-lo després de la dimissió de l’exconsellera Ruth Mateu. De llavors ençà, s’ha emmarcat a l’oposició. Tres socis, tres camins distints.
Amb el final de l’etapa de José Ramón Bauzá al capdavant de l’Executiu i l’entrada de Francina Armengol, MÉS –amb sis diputats– va cercar formar un grup propi amb els ecosobiranistes menorquins –que varen aconseguir tres escons–, però aquests varen prioritzar mantenir-se al marge. Tal com han reiterat en nombroses ocasions membres dels dos partits, tenen un origen diferent, però són “cosins germans”, ja que comparteixen, a banda del nom, bona part de l’ideari. Així i tot, Més no volia quedar supeditat per, entre altres factors, retenir un càrrec de portaveu del grup parlamentari. Si s’haguessin integrat amb MÉS, la menor força electoral els hauria impossibilitat obtenir-lo.
Aquesta estratègia de diferenciació la varen continuar amb la victòria d’Armengol a les urnes el 2019. Els dos diputats de Més haurien propiciat la majoria absoluta dels partits que conformaren l’Executiu, però l’aritmètica no ho és tot i es varen inclinar per mantenir-se a l’oposició i donar-hi un suport extern. “Vàrem pensar que seríem més influents i, després de tres anys i mig, el balanç que en feim és positiu”, sosté el portaveu parlamentari ecosobiranista, Josep Castells. “Som un partit petit en el conjunt de les Balears, però important a Menorca, i hem d’administrar amb molta cura la nostra força per treure’n el màxim rendiment i tenir més capacitat de decisió”, afegeix.
Els temps marquen les estratègies. El 2015 el PP va passar de 35 diputats a 20 després dels quatre anys de govern de Bauzá, amb l’intent d’implementar el Tractament Integral de Llengües (TIL) i l’aprovació d’iniciatives polèmiques com la Llei de símbols. Aquí, Més per Menorca va implicar-se en el Govern perquè “era la millor manera de revertir les polítiques”. En sortir de l’Executiu a mitjan legislatura i amb l’estabilització de la força electoral de l’esquerra el 2019, la lectura era diferent. “Podem tenir un conseller i un director general, però incidirem més des de fora”, resumeix Castells.
Aquesta visió dista de la de MÉS, que posa en valor precisament el fet de formar part de l’Executiu autonòmic per la possibilitat de prendre decisions directes de govern. El partit treu pit de les polítiques que porten el seu segell, com la Renda Social Garantida, l’Impost de Turisme Sostenible –l’ecotaxa– i la Llei de residus, per exemplificar el poder de decisió que proporciona estar al Govern.
Pel que fa a Podem, les dinàmiques estatals varen condicionar que des d’un inici apostassin per no formar part de l’Executiu, tot i que en l’àmbit insular sí que estaven en els governs dels consells que liderava l’esquerra. “Hi havia un full de ruta per centrar els esforços en les eleccions generals del 2015”, destaca un membre de la formació morada. Quatre anys després, la seva experiència d’oposició al Parlament i de govern als consells va decantar la balança per gestionar dues conselleries i obtenir, a més, la vicepresidència.
El tipus d’oposició
El tarannà de les preguntes de control que fan els grups de l’oposició al Parlament cada dimarts denoten la vocació que té cada partit. Vox cerca la polèmica en assumptes amb els quals volen crear polarització, com la immigració, la llengua, la igualtat i la memòria democràtica, entre d’altres. El PP aposta pel desgast, ja que l’objectiu principal és destronar Armengol i encimbellar Marga Prohens al capdavant de l’Executiu. La política fiscal de rebaixa d’impostos i la política turística –i més després de la moratòria per adquirir places– han esdevingut les qüestions cabdals.
En el cas de Més per Menorca, és on de vegades es veu Armengol més incòmoda a l’hora de les respostes. “La dreta molts pics critica per vici i la nostra millor arma és la credibilitat. Si hi estam d’acord, hi donam suport, i si no hi estam, ho criticam”, assenyala el portaveu parlamentari. La seva oposició, o la de la coalició formenterenca d’esquerres, acaba sent la més difícil de gestionar, perquè prové d’un soci d’investidura amb el qual es tenen moltes coincidències ideològiques i sustenta el Pacte en diverses ocasions.
A més, hi ha una qüestió de concepció. Després del Debat de Política General, Castells va aplaudir el discurs d’Armengol i va dir que “era el més d’esquerres” que havia fet. Al mateix temps, però, criticava l’excessiva mirada cap a Mallorca en detriment de les altres illes en àrees com Mobilitat, amb l’extensió de la gratuïtat del tren i metro, i la inclusió de 30 milions d’euros per reprendre el tren del Llevant. Succeeix que el Consell de Mallorca va ser la darrera de les quatre institucions insulars a rebre la competència d’Ordenació Turística i l’única que no té la de Transports.
Aquest fet dilueix en certa manera el paper que té el Consell de Mallorca, una situació contrària a la dels altres territoris. “El Parlament autonòmic és el Madrid dels menorquins”, ironitza un membre d’un partit del Pacte. Això dona peu que la vocació de govern de Més per Menorca se circumscrigui al Consell Insular.
