ANÀLISI

Els dos errors de Pablo Iglesias

Podem ha de triar entre acatar l'autoritat de Díaz i arriscar-se al fracàs electoral

3 min
Yolanda Díaz i al darrere Carla Antonelli durant l'acte celebrat a Madrid aquest diumenge

MadridFa l'efecte que Pablo Iglesias no sabia a qui estava encimbellant quan va decidir que Yolanda Díaz l'havia de substituir com a referent de l'espai lila. Segurament no li va semblar apropiat nomenar encara la seva parella, Irene Montero, i confiava que Díaz acabaria obeint els seus designis i respectant la jerarquia. Crassus errare. La realitat és que Iglesias, que havia treballat com a assessor de la política gallega abans de llançar el seu propi partit, mai va arribar a captar l'essència del personatge. Perquè si ho hagués fet, mai l'hauria triat a ella si ell volia continuar manant.

I és que Yolanda Díaz pot arribar a desconcertar, perquè al darrere del seu etern somriure i les seves formes extraordinàriament carinyoses, al darrere dels seus diminutius en gallec i la tendència a petonejar qui es posi al davant, s'amaga una voluntat de ferro i una hàbil jugadora de pòquer. Tant és així que ara mateix la cúpula de Podem es debat entre dues sortides igualment doloroses: o bé baixen del burro i accepten les condicions de Díaz per participar en la seva candidatura o bé trenquen la baralla i es presenten sols, amb el risc real que hi hagi una estampida de militants i càrrecs cap al nou projecte de Díaz, que apareix ara com el més rutilant en l'univers del progressisme confederal hispànic.

Yolanda Díaz manté una diferència bàsica amb el nucli format per Iglesias, Montero, Echenique i Belarra, i és que ella ve del món sindical i està entrenada en mil negociacions molt més difícils que aquesta. Això vol dir que coneix com ningú el concepte de correlació de forces, és a dir, quin poder de negociació té cada actor quan s'asseuen a la taula. I ella sempre ha tingut clar que un cop ella havia estat designada líder in pectore pel mateix Iglesias, el mànec de la paella el tenia ella i no l'antic líder.

Tot el poder

Iglesias, coneixedor del gust de Yolanda per les negociacions, pensava que seria flexible i que acceptaria el seu joc. Un altre error (i ja en van dos). Precisament, com que Díaz sap de la importància de les negociacions que en el futur haurà d'entaular amb el PSOE, sap que no hi pot anar amb una mà lligada a l'esquena sinó que ha de tenir tot el poder. I tot vol dir tot. De la mateixa manera que un president de comitè d'empresa negocia amb tota la força si té tots els treballadors al darrere, ella entén que necessita tota l'autoritat (com la va tenir Iglesias abans, per cert), per poder desenvolupar amb garanties la seva tasca.

D'alguna manera Díaz està responent a Iglesias amb la mateixa medecina que ell havia aplicat amb anterioritat als seus adversaris interns (Errejón) o externs (Sánchez, quan el va obligar a repetir les eleccions). I Iglesias haurà de decidir quina de les dues cicutes beu: la de la humiliació d'agenollar-se davant la vicepresidenta segona, o bé la del fracàs electoral (i potser ser vist com el culpable de l'accés de la dreta al poder).

Aquesta batalla de Díaz no és perquè sí. Si es repeteix la coalició, la política gallega manarà sobre els ministres del seu grup, cosa que ara no pot fer. Serà finalment un bipartit, i no un tripartit com fins ara. Sumar en realitat va d'això: d'empoderar Yolanda Díaz. I com diria un connacional seu: sin tutelas ni tutías.

stats