Ni ERC és hegemònica, ni Cs s'ha cruspit el PSC ni Junts s'ha escindit: què pot passar a partir d'ara?

BarcelonaEl mapa polític català va ser bastant estable en el període entre 1980 i 2003, en què es va establir una mena de sistema de partits que no estava basat en l’alternança, sinó en el repartiment d’esferes de poder: CiU guanyava les eleccions catalanes i governava la Generalitat mentre el PSC s’imposava a les eleccions generals i a les municipals, amb l’Ajuntament de Barcelona com a joia de la corona.

Hi havia dos grans partits capaços d’assolir el milió de vots i tres partits petits que es movien entre el 5% i el 15% dels vots (ERC, el PP i ICV). Aquest equilibri es trenca amb el primer govern tripartit (2003-2006), perquè els socialistes passen a dominar les dues bandes de la plaça de Sant Jaume, però no és fins a les eleccions catalanes del 2010 que el bipartidisme salta pels aires. Havia durat trenta anys.

D’un sistema amb dos grans partits es passa a un altre on només hi ha un partit gran, CiU, un de mitjà, el PSC, tres de petits (el PP, ICV i ERC) més la irrupció de Ciutadans (i més tard de la CUP). L’hegemonia convergent s’estendrà durant un període molt curt, de dos anys, en els quals guanyarà també les eleccions municipals i espanyoles del 2011. Si durant els governs tripartits el color de les dues bandes de la plaça de Sant Jaume eren el mateix, entre 2011 i 2015 també amb Artur Mas a la Generalitat i Xavier Trias a l’ajuntament de la capital.

El 2012, a l’inici del Procés, el mapa torna a experimentar una sacsejada quan ERC supera el PSC en escons al Parlament i CiU no aconsegueix l’anhelada majoria absoluta. S’entra llavors en un cicle molt volàtil, amb guanyadors diferents segons les eleccions.

ERC guanya les europees del 2014, CiU les municipals del 2015 (però Ada Colau desbanca Trias), JxSí les catalanes del 2015, els comuns les generals del 2015 i 2016, Cs les catalanes del 2017, ERC les municipals del 2019 (però Maragall no és alcalde de Barcelona), Junts les europees del 2019, ERC les dues generals del 2019, el PSC les catalanes del 2021, les municipals i les generals del 2023...

En aquest període 2012-2022 ha semblat que ERC havia de ser el nou partit hegemònic, que el PSC acabaria deglutit per Cs i que el pas de CiU a Junts per Catalunya fragmentaria en mil bocins l’espai postconvergent. Al final res de tot això ha passat i s’ha arribat a una situació de cert equilibri que podríem anomenar el tripartidisme PSC-ERC-Junts, tal com es va veure a les últimes eleccions catalanes del 2022. La victòria socialista a les municipals del 28 de maig i, sobretot, a les generals de 23 de juliol genera ara el dubte de si som a les portes d’un nou canvi. Veiem quins són els escenaris més probables a partir d’ara.

Escenari 1: Hegemonia socialista

En aquest escenari, el PSC es consolidaria com la primera força a Catalunya a una certa distància dels dos principals perseguidors, Esquerra i Junts per Catalunya. Perquè Salvador Illa tingui totes les cartes a la mà per ser president de la Generalitat necessita que l’independentisme no sumi majoria (cosa que no ha passat mai en unes catalanes). Si, a més, pot optar entre fer un tripartit d’esquerres o una sociovergència amb Junts, encara millor. Amb Illa de president, Jaume Collboni d’alcalde de Barcelona i la quota de ministres al govern Sánchez, el PSC hauria aconseguit el seu vell somni de ser el partit hegemònic a Catalunya. Però aquesta vegada no ho hauria assolit per la via d’aglutinar el vot d’esquerres, com va intentar Pasqual Maragall en el seu dia, sinó situant-se en el centre del tauler i sumant una part de votant de centre o directament conservador al seu electorat tradicional metropolità.

Escenari 2: Retorn al bipartidisme PSC-Junts

En aquest cas, el que es produiria seria un ensorrament d’ERC, que tornaria a la condició de partit petit, mentre que el PSC i Junts es disputarien l’hegemonia com durant el pujolisme. En privat, molts dirigents socialistes i juntaires somien amb aquest escenari perquè consideren ERC un factor de distorsió de la política catalana, un nouvingut que no compta amb els quadres suficients per portar la maquinària de la Generalitat ni per negociar amb l’administració de l’Estat. El problema és que, perquè aquest bipartidisme sigui estable, els dos partits haurien de renunciar a la sociovergència, perquè aquesta aliança alimentaria ERC i altres opcions.

Escenari 3: Manteniment del tripartidisme

Un tercer escenari és que no passi res i es mantingui l’equilibri actual. Aquest és el pitjor de tots tres per al PSC, que aspira al primer i no veu amb mals ulls el segon, però aquest tercer no desfaria l’empat amb ERC –i Junts– i dificultaria l’accés de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat. En canvi, per als republicans seria un bon resultat mantenir-se en la lluita per l’hegemonia després dels darrers mals resultats electorals i el desgast per la gestió de Govern. En aquest escenari, el resultat de les pròximes eleccions catalanes estaria molt obert i podria guanyar qualsevol dels tres partits, però el que sembla clar és que es mantindria la majoria independentista.