Julián Reina: "Els picapedrers són igual o més importants que un arquitecte"

ManacorJulián Reina, felanitxer de naixement (1976) i manacorí d'adopció, acaba d'escriure La huella de la mano, un llibre sobre la professió de picapedrer, la seva importància i algunes anècdotes i reflexions d'un mestre d'obres al llarg dels anys. Un text curiós i necessari que es pot adquirir a través d'Amazon.

D'on prové l'interès per escriure un llibre sobre la professió?

— Des dels 15 anys som al món de la construcció, és a dir que ja en fa 35. Amb tot aquest temps, quan reflexiones, t'adones que és una feina molt poc valorada, de manera injusta. Certament, no tots els picapedrers són bons, però en molts de casos són igual o més importants que un arquitecte o qualsevol altre professional que intervé en un projecte. Amb un boli no es construeix una casa o es fa una reforma, amb les mans, sí.

Per reivindicar una feina i una manera de fer infravalorada?

— No es tracta de menysprear el paper d'un arquitecte, simplement valorar el qui està a l'obra, passant calor i aixecant pes durant hores. És per fer veure que no totes les medalles sempre se les han de posar els mateixos. Fer cases té un component molt humà, on tothom és necessari. Un bon picapedrer pot fer coses molt guapes i a més és un ofici que s'està perdent. Els joves ja no volen estar tota una jornada patint al sol, no volen fer feina forta, volen fer feina a un despatx amb aire condicionat, per això és tan complicat, avui en dia, trobar gent que vulgui fer-hi feina. Surten menys especialitzats. Els picapedrers vells s'estan jubilant i el gremi està cercant gent i no en troba.

Com ha canviat la professió en aquests darrers 35 anys?

— Avui ja no es fa feina amb materials nobles com es feia abans. No estan pensats per durar més de cent anys com en altres temps. Els materials han canviat una barbaritat; ara hi ha moltes resines, productes nous. El pladur és més ràpid, però saps que tard o d'hora la humitat s'ho menjarà. Allò millor és trobar un equilibri entre les dues coses. Quan una cosa fa cent anys que es fa d'una determinada manera és per alguna cosa.

Es cobra bé?

— Encara que sigui una feina sacrificada i molt física, consider que continuam cobrant bé, si ho comparam amb altres feines com les de cambrer a un bar o cambrera de pisos, per exemple. Se sofreix molt, és una feina molt física; pateixes sol, vent i fred, renous i pols...

Per cert, per què vareu començar? Vàreu ser obligat o de tot d'una us va agradar?

— Perquè mon pare ja tenia l'empresa, i com que no volia estudiar i volia fer doblers, vaig començar-hi. Dit això, tot d'una m'hi vaig sentir bé, no és que patís. A l'obra podies pegar crits, com aquell qui diu, era una professió molt salvatge i això m'agradava molt. Record que el primer sou me'l vaig gastar tot a una botiga esportiva, en sabates, jaquetes i calçons de marca. Mon pare es va enfadar tant que em va deixar tot un any sense sou. Després me'l va donar tot de cop [somriu].

Quin és el secret per continuar aixecant-se amb il·lusió?

— La feina em continua agradant perquè sempre tenc una màxima: fes les coses com si les fessis per tu. Si vas a fer feina amb aquesta actitud és impossible que les coses et surtin malament. Després m'agrada començar i acabar un projecte, no deixar-ho per anar a una altra banda o dur unes quantes obres al mateix temps. Crec que és una qüestió de respecte al client.

Us agrada més fer obra nova o les reformes?

— Més restaurar o rehabilitar una casa antiga. De fet, ja no acceptam feines en cadena, d'aquelles que sempre són el mateix, com poden ser hotels. Gaudesc més dels processos més personals perquè em donen més satisfaccions.

I gaudiu més del procés o del final?

— El procés el gaudeixes, però quan has acabat i veus que allò està fet i no cau, és una sensació molt especial.

Què és el millor?

— Quan la gent confia en tu, et donen llibertat i confiança. Quan et criden, no perquè hi hagi res a arreglar o hagin sortit cruis, sinó perquè volen encarregar-te una altra feina.

Us demanen moltes coses rares?

— Moltes vegades volen coses que han vist a alguna revista. Però han de tenir en compte que coses que poden funcionar a Noruega, aquí a Mallorca no, per materials o per manera de fer. Així i tot, qui paga mana…

Per què el llibre es titula La huella de la mano?

— Perquè pens que deixam empremta en el que feim i que és un component molt humà. El llibre és molt sincer, d’històries reals. Hi ha dos o tres capítols dedicats a materials i després a l’experiència acumulada amb les vivències.

Teniu alguna anècdota curiosa?

— Un dia fent una piscina petita a Portocolom per a una dona que havia quedat vídua, em va demanar si podia mesclar les cendres del seu home amb la cola amb la qual anava a aferrar les rajoles de la piscina; per així, d'alguna manera, que ella es pogués continuar banyant amb ell.