Volar a Àfrica

Els diumenges capvespre del mes d’agost no veus cap ànima pel carrer Gran de sa Pobla. És normal, si jo pogués tampoc no hi seria. Aquesta setmana tenc cura de mon pare i vaig cap a ca seva per estar amb ell i ajudar-lo. Nom Jaume. Al matí, hem tengut berenar a les nou, dutxa a les deu, afaitada de barba blanca a les onze, becadeta de bisbe a les dotze i un plat de paella a la una. El pare és molt major, però molt, vull dir que passa els noranta. El seu món s’ha anat reduint als darrers anys, massa i tot. Viu un degoteig constant de pèrdues. Intent, a vegades, pensar quan va començar tot plegat, però no m’acab de posar d’acord amb mi mateix. Sí que record que un dia ja no va voler llegir el diari, un altre no va tenir interès per escoltar el telenotícies, de cop les pel·lícules tornaren totes dolentes i sense sentit. Fins i tot les passes tornaren més curtes, vacil·lants i esporuguides, tanta sort del bastó. El bastó que tot el dia cercam i que sol estar als llocs més inversemblants. No us vull dir res de les ulleres, que sovint esdevenen invisibles. Aquest procés d’anys ens ha duit al dia d’avui, un capvespre silenciós d’un mes d’agost calorós i sufocant. 

Afortunadament, no ho ha perdut tot, li queden les preguntes. Sí, el pare parla molt poc, pel camí també ha anat perdent les paraules: em mira fixament uns minuts i em demana qui som jo, o què hi faig a l’estança. A les darreres setmanes diu que vol anar a ca seva, quan realment hi és. Fa tres o quatre anys que sovint recordava la mare, sa dona, que un dia de novembre va partir, i els seus pares i germans. Miraculosament, va recuperar la memòria dels jocs de la seva infantesa a la plaça de Muro i les feines que feien els seus pares a Son Morei o a Son Monget. Aquests records un dia també s’esmicolaren, també aquests. A mon pare quasi tot se li esmicola a les mans, per l’artrosi, diuen. Fins i tot li han partit les banderes. Sí, mon pare estimava les banderes, i això que era pagès i no li donaven cap guany, les banderes. Clar! Ara no entendreu de què parl. De jove, mon pare es va allistar per anar a volar a Àfrica, era el 1956 i el 57. Per aquest motiu, el meu germà i jo vàrem créixer posant els dits menuts als mapes de SidiIfni, Tiliuin, Tzelata o de Tiugsa. La beneitura juvenil li va durar fins que la seva promesa –ma mare– li va donar a triar. I tant que va triar! Si no ho hagués fet, el triar, vull dir, vosaltres no estaríeu llegint aquest article. Però les banderes li varen quedar entre cella i cella, fins que fa uns anys, quan ja no les va menester, anaren perdent el seu sentit.

Hi ha dies que pens que hauria de trobar el seu camí cap al mar. Coincidim amb el germà, que mon pare, el nostre pare, ja no hi és. Que un dia va partir sense dir res i ens va deixar el seu cos. Ens tranquil·litza que s'endugués la seva ànima murera, i m’agrada pensar que el pare que em va agombolar i sostenir ha agafat el seu paracaigudes de tela blanca i es diverteix volant pels cels de Tan-Tan, Al-Aaiun o les platges de Tarfaya. Ens ha deixat el cos, perquè cada dia dorm i menja, res més. Obrir la boca i col·locar-se en posició fetal per dormir, això és tot, aquesta és la seva vida, ara mateix, cada dia. Bé, els dies feiners va al Centre de Dia. Abans de la pandèmia jugaven al bingo i mon pare solia guanyar un paquet de galetes dolces, ens mostrava el seu petit trofeu amb la mà alçada i un somriure. Ara diu que no entén els números i que no vol jugar perquè escolta sense saber què fer. Na Marga Carrió, la responsable del Centre de Dia, em diu que ella veu una 'altra humanitat' quan arribam a aquestes edats. Jo no la veig per enlloc, ni trobo la poesia; al contrari, visc i sent una deshumanització que fer de ple tot el meu ésser. Segurament, na Marga té més encert que jo, conviu cada dia amb aquests processos, jo no hi tenc distància emocional. 

Al començament d’aquest escrit havia posat un títol a dalt del full en blanc, deia 'decrepitud'. He decidit canviar-lo, continuaré pensant i vivint cada dia amb la decrepitud del pare i de les persones que l’acompanyen al centre Huialfàs de sa Pobla. No cal que aquesta paraula encapçali el text. Quan tenia trenta anys només veia dones embarassades i nadons pertot arreu, era el desig de ser pare. En aquesta etapa de la meva vida observo els majors que queden, les dones i els homes de la meva infantesa. Els mir a la plaça Major o a qualsevol carrer. Els conec a quasi tots de quan caminaven amb l’espatlla dreta i les butxaques plenes de quimeres i de somnis. Per cert, on van les nostres quimeres i utopies? I les emocions i els sentiments que guardàvem amb tanta gelosia, on van? I els somnis? Afortunadament, el pare ha trobat un lloc segur per anar-se fent gran. 

En Rafel Servera ho tenia escrit a l’altura de la vista a la paret de davant Correus. Sempre que podia ho llegia i rellegia, ho havia escrit un pediatre i psicoanalista anglès que nomia Winnicott: “Envellir és anar tornant petit, fins al punt que podem arribar a passar per un foradí petitó, petitó, que anomenam mort”... Oi que els anglesos són perillosos? Recordau-ho: envellir és tornar petit, molt petit.