Violència lenta

Fa una dècada que vaig començar a analitzar la cultura i el relat social des del punt de vista de l’ecocrítica –disciplina que aborda la crisi ecològica global des de la intersecció de la literatura, la cultura i el medi ambient. En el camp de l’ecocrítica hi ha un concepte clau per il·lustrar la nostra relació amb la natura: violència lenta. El terme, encunyat per Rob Nixon, fa referència a una violència que té lloc de manera gradual i fora del nostre camp de visió. Una violència de destrucció ajornada que es dispersa a través del temps i l’espai. Una violència erosiva que, malgrat tenir víctimes evidents, no és ni considerada violència. I és que en el nostre relat sobre la natura no es tenen en compte els drets de tot el que és no humà. Per acabar d’aclarir el concepte de violència lenta, un exemple clar i proper: les aigües contaminades per purins a Catalunya. Al costat de casa meva hi ha una font que raja, en aquesta època, 26 litres per minut. Un cartell de llautó adverteix que l’aigua no és potable, per excés de nitrats. L’acte reiteratiu d’abocar purins és una violència lenta: cap a la terra i el que en creix, cap a l’aigua soterrada, cap als nostres fills, cap a nosaltres mateixos. Desposseir un territori d’aigua apta per ser utilitzada és condemnar-lo a convertir-se en inhabitable.

Si bé és cert que hi ha lleis mediambientals, també és evident que són insuficients i ineficients. Tal com estan les coses, “sembla que la Terra necessita un bon advocat”. És una broma que feia Polly Higgins en les seves campanyes perquè l’ecocidi esdevingués el cinquè crim internacional de l'Estatut de Roma (1998) –tal com s’havia previst en alguns esborranys–. El 1972 l’ONU va organitzar a Estocolm el Primer Congrés  Mundial sobre el Medi Ambient. En el seu mític discurs, el llavors president de Suècia, Olof Palme, ja va fer esment de les veus que parlaven d’ecocidi. Aquests dies s’ha celebrat el cinquantè aniversari d’aquell congrés pioner amb una nova cimera també organitzada per l'ONU a la capital sueca. El debat sobre l’ecocidi, que aleshores era tot just incipient, ara ha guanyat força. Tot i així, els canvis arriben amb lentitud: cal un gran esforç de reflexió col·lectiva i molta determinació per provocar-los. Aquest cop, però, se’ns acaba el temps. Comença a ser imperatiu que reconeguem les violències no immediates, retardades, desplaçades, com a violències condemnables i punibles. 

Sembla prou clar que encara estem lluny d’arribar a un consens social pel que fa a la “violència ecològica” i als canvis radicals que calen per mirar d’esquivar el col·lapse mediambiental. I és que, d’una banda, estem saturats de cançons de l'enfadós apocalíptiques i, de l’altra, ens costa afrontar una crisi d’una magnitud tan inabastable sense caure en el desànim i el catastrofisme. Canviar de canal o ignorar l’enèsim article acostuma a ser l’opció més triada. Però per posar remei a un problema cal mirar-lo de prop. I arromangar-se per actuar. En aquesta revolució (rebel·lió, per a molts) tots hi som cridats. És cert que potser les estratègies de comunicació de la crisi ecològica de vegades no són encertades, però la sensació dels científics i els activistes és que no canvia res: que cal sacsejar l’opinió pública d’alguna manera. I una cosa és evident: els dirigents només es decidiran a prendre decisions altament impopulars si hi ha pressió social –o si el desastre és imminent–. Ens agradi o no, en part, la pilota és a la nostra teulada.

A l’abril, el climatòleg de la NASA i activista Peter Kalmus feia una crida a l’acció en un article que pren la desesperació de la comunitat científica com a punt de partida. Mentre els combustibles fòssils continuïn escalfant el planeta, tot el que estimem estarà en risc, argumenta Kalmus. I encara afegeix: si tothom pogués veure el que jo veig a venir, la societat canviaria a “mode emergència climàtica” i acabaria amb els carburants en només uns anys. Al nord global tendim a pensar que les conseqüències arribaran d’aquí unes dècades i que els canvis més dràstics per evitar-les són ajornables. La sensació d’urgència és només una mena de remor de fons. En canvi, a la Banya d’Àfrica i a Madagascar els darrers anys d’èpoques de pluges fallides han provocat una crisi de fam que no té res a veure amb el futur. És ben present. Animals i persones pateixen i moren de gana com a conseqüència d’una sequera que només té previsions d’agreujar-se. 

El nord global va ser el responsable de gairebé el 80% de les emissions de CO₂ des del principi de la industrialització fins al 2011, però les primeres víctimes de l’escalfament global ens queden lluny. Un article recent del BMJ (British Medical Journal) assenyala també l’Índia i el Pakistan com a víctimes primerenques de la injustícia climàtica. Com les Maldives, que pateixen l’imparable ascens del nivell del mar i es preveu que siguin inhabitables a meitat de segle. Cada vegada en sentirem a parlar més, de la injustícia mediambiental, perquè la violència lenta que provoca l’ecocidi només pot acabar en fugida o genocidi. Per evitar aquesta dilema, ens cal canviar el relat de la natura i entendre que la violència ecològica té i tindrà conseqüències devastadores. No és el primer cop que a la humanitat li toca redreçar un relat que s’ha torçat. I aquest cop també ho farem. Sempre hem estat, i sempre serem, natura. Qualsevol crim contra la natura és un crim contra nosaltres mateixos. Acabo amb les paraules amb què va concloure Olof Palme el seu discurs ara fa cinquanta anys: en el camp del medi ambient no hi ha un futur individual, ni per als éssers humans ni per als estats. El nostre futur és comú. L’hem de compartir i l’hem de construir entre tots.