La vida com a trastorn transitori
Torn a Joan Didion i a L’any del pensament màgic, on cita un estudi en què es parla del dol com d’un trastorn maniacodepressiu transitori. Quan vaig llegir-ho, la idea em va semblar terrorífica: considerar la pèrdua i la nostra reacció a ella com una malaltia… no és el mateix que dir que viure i morir i prendre consciència que la gent viu i mor és una patologia?
No ho descart. Vull dir que a estones viure em sembla poc més que un estat de fluixor perpètua, una afecció constant, que, com diu la dita castellana, “aprieta pero no ahoga”. Però que aquesta mena de teories no siguin rebatudes contundentment ni considerades escandaloses també demostra dues idees que darrerament em ronden. La primera, que la ciència no sols és una boníssima eina per explicar el món, de vegades també imposa uns rengles massa estrets que limiten la nostra capacitat per donar-li sentit. L’altra és que, en general, a Occident gestionam tirant a fatal tot allò que té a veure amb la tristor i el dol, i que cada vegada ho duim pitjor.
A Sonríe o muere: La trampa del pensamiento positivo, Barbara Ehrenreich arrenca parlant del moment en què li varen diagnosticar un càncer de mama i sense cap mena de rubor el metge li va dir que el més important, a partir d’aquell moment, era que mantingués una actitud positiva. La pregunta que es va fer Ehrenreich és l’òbvia: hi ha alguna evidència científica que demostri que una “actitud positiva” augmenti les possibilitats de curar-se en casos de càncer? La resposta a la pregunta també és òbvia. I si no em puc cagar en tot quan em diagnostiquen un càncer, quan ho puc fer? Ehrenreich aprofita aquesta situació per estirar el fil i impugnar una forma de pensament molt estesa –jo li dic coachisme– que deposita tota la responsabilitat sobre l’individu i considera que si les coses no et van bé a la vida és perquè no tens la mentalitat adequada i, per tant, ets l’únic culpable de tot allò que et passi de dolent. És a dir, que no ets pobre perquè vens d’un entorn desestructurat i t’has criat en un barri degradat i depriment on la majoria de gent viu sense grans expectatives; ets pobre perquè no tens prou força de voluntat o, com a mínim, no tanta com la gent rica, que sí que ha sabut visualitzar un futur brillant, tot i que ho tenien més fàcil: no cal tanta imaginació si, de fet, provens ja d’un entorn privilegiat.
Potser és que la pobresa també és una altra malaltia congènita. De fet, va camí de ser-ho: es transmet de pares a fills i, en la majoria de casos, no té cura. Però, eh, col·lega, queixar-te no et servirà tampoc de res. Així que fes-nos a tots un favor i somriu mentre la vida moderna et capola. Per trastorn maniacodepressiu transitori, nosaltres.
