ABANS D'ARA
Opinió 19/06/2024

Viatge al Paradís. Postals d’Eivissa (1935)

Peces històriques

Irene Polo
3 min
Portada del llibre 'La destrucció del paradís?'.

Del reportatge d’Irene Polo (Barcelona, 1909-Buenos Aires, 1942) a L’Instant (8-V-1935) sobre una Eivissa que era molt lluny encara d’atreure un turisme massiu. Les observacions d’aquella periodista capdavantera en la renovació de la premsa catalana en els anys 1930 coincidien amb les de l’escriptor Walter Benjamin (Berlín, 1892-Portbou, 1940) aplegades a La destrucció del paradís?, de Lluís Costa i Bruno Ferrer, obra editada fa poc a Girona per Papers amb Accent. 

[...] A Eivissa li diuen l’”Illa Santa”. És perquè no hi ha cap bèstia que faci mal. No hi ha serps ni escorpions, ni insectes verinosos, ni cap altra animàlia. Tot és pacífic allà, i amic. L’home s’hi pot perdre amb tanta confiança com Adam per l’Edèn, segons la tendra relació de l’Antic Testament. I la terra no li nega res. A Eivissa no hi pot haver pobres. Només pot haver-hi salvatges. La pesca és tan fàcil, que resulta gairebé fabulosa; els peixos quasi es poden agafar amb la mà. I els arbres i llurs propietaris t’ofereixen tanta fruita com vulguis collir. Els indígenes també són diferents dels indígenes dels països semblants. Són amables, senzills i hospitalaris. Els de Mallorca apedregaven la George Sand perquè anava amb pantalons de muntar. Els d’Eivissa han vist passejar-se pels poblets que guarden encara l’estil i l’aroma dels mercaders dels faraons, dels súbdits d’aquell rei Hiram, amic de David i de Salomó, els turistes més audaciosos, vestits de les maneres més descomunals; les senyores més complicades, amb toilettes de platja inconcebibles... I l’eivissenc ha passat pel seu costat i no els ha dit més que un cortès: –Bon dia! Els homes són forts i durs. Les dones són boniques, de cara fina i rodona, amb un rínxol a cada banda. [...] I, barrejada amb aquesta gent, tan pura, trobeu la gent més desfeta del món: guillats, viciosos, malalts... Personatges de vides tèrboles, vinguts de tots els racons de la terra, que s’amaguen ací a somiar, a oblidar, a conspirar i, segons es diu, a espiar. Un milionari barceloní, que s’ha fet una casa damunt d’una cala com una banyera, em deia: –Això ve a ésser una mena de refugium peccatorum... A les blanques parets de la ciutat d’Eivissa, hi he vist, pintada amb carbó, l’esvàstica del Führer; a Sant Antoni hi ha un cavaller de nom teutó, viatger inquiet i enigmàtic, propietari d’una casa magnífica a la vora del mar, que quan arriba a una reunió d’alemanys, saluda amb aquella mà morta de Hitler; al país hi ha molts jueus alemanys, i es diu que els alemanys nazis tenen la missió de vigilar-los. Els altres, però, van fent sense que us n’adoneu: obren botigues, posen bars i hotels... A l’estiu tot és ple: artistes, aristòcrates, ricatxos, polítics, escriptors, de totes les nacionalitats... Les nits cremen. I com que no hi ha res més, la gent fa cap als bars. Les terrasses, dalt dels terrats, s’omplen de forasters: pijames sumptuosos, belleses per tots els gustos, perfums estranys... Damunt de cada taula hi ha una làmpada amb una pantalla de paper. Una gramola toca rumbes xafogoses i foxtrots trepidants. I el vent d’Àfrica passa per dessota dels estels, carregat de misteri, i se t’arrapa als braços i a la gola. I tu, que perds el cap, penses que potser has anat a parar a l’Atlàntida. Qualsevol d’aquelles beutats fastuoses que seuen al voltant, pot fer d’Antinea [reina del continent perdut en L’Atlantide (1919) de Pierre Benoit] ... [...] 

stats