Vendre droga ara, vendre droga abans

Llegeixo a l'ARA el reportatge sobre la venda de droga avui a casa nostra. Es veu que a partir de grups de Telegram, el client contacta amb el camell, li paga online i rep una ubicació on hi ha la mercaderia oculta. Solen enganxar la bosseta amb un imant sota una paperera o en una persiana metàl·lica. Al reportatge hi ha la recreació de la pràctica, on es veu una bossa de droga, amb aquelles boletes secants que sol contenir.

Tot canvia, i el món de la droga, també. En aquells temps llunyans que encara recordo, això no es feia així, esclar. No existia Bizum, ni Google Maps. La transacció era per telèfon, però la venda era presencial (es quedava a cal camell o en un carreró) i el pagament es feia en efectiu (quedar a deure era una possibilitat, però valia més no fer-ho). La nostàlgia m’ha portat a enyorar aquells temps rudimentaris, perquè expliquen un canvi profund de la societat, per culpa de les noves tecnologies, al qual no m’acostumo. La música, la música entesa com a cerimònia d’oci, era viva, llavors. A les cases hi havia un aparell de música, amb els altaveus, que era el centre de la sala d’estar. Hi havia un prestatge amb tots els cedés i, ja llavors, els nostàlgics del vinil se’n queixaven. Se’n queixaven sense saber que un dia no hi hauria, tampoc, cedés, perquè Spotify permetria no tenir cap “objecte” per sentir música. Només el mòbil i un petit altaveu.

Com que llavors hi havia cedés a les cases, se solien fer servir les caràtules dels cedés, com els miralls, per trinxar la mercaderia. M’admira pensar-ho. I a l’hora de fer la transacció telefònica, l’eufemisme necessari estava relacionat amb la música. “Em pots portar el cedé dels Rolling Stones que em vaig deixar a casa teva?” preguntava l’usuari. I “Rolling Stones” significava un tipus concret de droga. L’altre tipus era un cedé dels Beatles. Això encara m’admira més.