18/07/2021

Valencians i illencs: germans en penúries

4 min

Els representants dels governs i de l’empresariat valencià i de les Illes s’han reunit recentment a Palma. Una cimera entre dos germans, un més gran amb quatre vegades més població que el petit, que comparteixen penúries, amb obediència política a un mateix pare socialista. Problemes comuns per parlar-ne: un finançament dels seus governs que veuen insuficient i que els deixa amb un elevat deute i importants càrregues financeres en el futur, i la incògnita de com les bestretes generoses que han rebut amb la crisi pandèmica ben prest els les seran sostretes del seu finançament corrent. Els dos germans saben que ara hi ha una oportunitat de sortir de l’statu quo : l’altre germà, que cohabitava la casa socialista, ha fet una portada i s’ha convertit a un credo aliè que ja no li dona dret a pa i aigua. Els andalusos, que havien parat els anteriors intents de reforma, ara ja no compten. Per això els germans que més s’avenen es troben per conciliar posicions. Res assegura, però, que el pare-patró no exerceixi allò de “com més cosins més endins” o que fins i tot vulgui compensar el fill pròdig del sud per tornar a guanyar la seva estima, a costa dels fills fidels.

A la trobada, els dos germans afins reconeixen finalment, però, que els manca el cosí zumosol. Aquell que en el passat havia confrontat el pare en benefici de tota la germanor. Els catalans no són a la trobada, ni se’ls espera en la negociació d’un nou estatus. Treballant pel seu compte, ai com se’n surtin del règim comú!: el règim, la dieta, que fan tots els que no són bascos, els farà irremeiablement passar gana.

A la cimera s’acorda que la cosa no pot continuar així, amb finançament global insuficient per a tots, forçats a malviure fent retallades i a demanar préstecs, que cada cop els deixen amb més precarietat. Pensen, a més, que els criteris amb què es reparteixen els recursos disponibles no són justos, tot i que no es posen d’acord amb les alternatives més concretes al clam genèric de la mancança de diners. Estan aclaparats pels problemes del dia a dia, sovint vistos com a perifèrics pel govern central, però nuclears per als territorials. I és que segons com es tractin dependrà la seva reelecció respectiva.

Valencians i illencs tenen prou arguments de reclam: una forta immigració que no es reflecteix bé en el finançament -de la qual cal fer aixopluc pels problemes socials que comporta-, i una població de fet, de visitants, que no es reconeix com a beneficiària en la distribució autonòmica. Certament els turistes generen bones divises per a l’Estat, però deixen la societat local i el seu patrimoni natural peus per amunt. L’extracció es basa en un model econòmic que aprofundeix, des de les guies del règim laboral vigent i la permissible ordenació territorial, en ocupació de pobre productivitat i salaris baixos per als treballadors, per bé de ser competitius en costos laborals unitaris.

Així molta població local té dificultats quotidianes, sense accés a l’habitatge, als mercats d’abastiment, a fer una conciliació mínima de la seva vida laboral... mentre que uns pocs, amb aliances financeres foranes, mantenen bons excedents amb aquelles divises que equilibren els dèficits comercials de l’Estat. El germà balear treballa exportant invisibles (rebent turistes i pressionant al límit el seu territori); el germà valencià, a més, s’esforça exportant visibles com a part que és de l’horta d’Europa. I ho han de fer amb dificultat per un Corredor Mediterrani obturat. Comproven, alhora, que, com més contribució absoluta generen, menys renda per càpita n’obtenen, amb pèrdua de posicions en els rànquings de benestar, i alguns s’angoixen en els dubtes sobre un futur sostenible. Des del centre, si més no, se’ns continua veient com a pagesos rics, que sempre remuguen perquè la collita mai no és prou bona. Certament, alguns individus locals, trinxant la terra, s’han fet rics, i els més espavilats s’han vinculat al diner, que no té pàtria ni olor. Però no és el cas de la majoria, en una comunitat que exhibeix una creixent desigualtat d’aquells respecte dels autòctons i nouvinguts. Es comença amb desigualtat econòmica, s’aprofundeix amb la polarització social i s’acaba trencant la cohesió de la comunitat. En el salvi la temporada qui pugui pateixen, si més no, els fillets (l’educació), les famílies (la conciliació), la cultura (a qui li importen la llengua i les tradicions, estant de pas?) i el patrimoni natural (quan és la renda el que es vol salvar), essent aquest un valor de tots i de ningú en particular.

Però gràcies a la visió dels que ens veuen d’enfora estant (les anàlisis de l’OCDE), hem après que aquest pare que es diu tan magnànim, no ho és. Tota la renda que generem entre tots la considera seva, i així els impostos que n’extreu. No hi ha, en sentit tributari, valencians o illencs, sinó espanyols que viuen al País Valencià o Balear. La sobirania fiscal és única (i només de l’Estat). Res a veure -ens recorden els estudis- amb el federalisme (foedus vol dir pacte), ja que el govern central creu que no necessita pactar res. Els recursos són de l’Estat, ell estima les necessitats de cadascú i assigna setmanades i dona bestretes; en bona part diu en què t’ho pots gastar i, si no et portes bé, s’endureix el règim comú harmonitzant (cafè per a tothom). Els fillets, en aquest context, reivindiquen necessitats noves (que si la superfície, la insularitat, la densitat, la despoblació ara...), a l’espera de la comprensió d’un pare que, de moment, entén millor el pal i la pastanaga més que no el respecte a qui se sent amb majoria d’edat per reivindicar insubmissió. I és que les famílies es fan des de l’acord, la comprensió i la solidaritat; no des de la imposició d’un patriarcat obsolet. A risc, esclar, que es trenquin.

stats