OPINIÓ
Opinió 22/05/2020

La urgència d'unes altres mesures urgents

i
Margalida Ramis
4 min

Activista ecologista i portaveu del GOBLes mesures urgents són necessàries en situacions com la que vivim, una situació d'alarma, crisi i emergència, sanitària, social i econòmica. Una de les eines legislatives per part dels governants són els decrets llei, que el Govern pot aprovar en casos d’extraordinària i urgent necessitat. És una mesura provisional fins que sigui validada o refusada pel Parlament, però de vigència immediata.

En la situció que afrontam ningú no negarà l'encert de propiciar mesures d'agilització administrativa per fer front a les problemàtiques i vulnerabilitats socials que ha evidenciat aquesta crisi sanitària que ara són d'extrema urgència per a moltes (massa) persones a la nostra comunitat, les que veuen agreujades les seves situacions de preacarietat i les que afronten potser per primera vegada la incertesa i la intranquil·litat de no disposar d'uns ingressos mínims per poder sostenir qüestions fonamentals com sotre i pa.

Ara bé, resulta pervers que aquesta dramàtica situació serveixi perquè, amb el mateix argument d'agilitzar tramitacions administratives, es ventilin garanties ambientals en procediments i/o activitats econòmiques amb un greu impacte en l'explotació dels recursos i una greu incidència en la problemàtica del canvi climàtic –turisme i construcció. Però és més pervers encara que amb l'excusa de generar llocs de feina –per molt precaritzats i masculinitzats que siguin– es facin concessions als mateixos de sempre –empresaris de la indústria turística– intentant que ells, al marge del món, puguin continuar amb els seus negocis com si res no hagués passat, incrementant el valor dels seus béns dins el mercat especulatiu financer i exonerant-los de complir normes urbanístiques obligatòries per a la resta de mortals i, tot això, sense llicència, fiant-nos de la seva declaració que ho faran la mar de bé, quan històricament han estat un dels principals actors de la indisciplina urbanística.

Pervers és que, així, l'esperança del Govern estigui en aquells que tenen doblers acumulats precisament pel seu enriquiment arran de la crisi del 2008, de la qual, en termes macroeconòmics, ens en vàrem sortir "gràcies" a l'aposta per la intensificació turística. Cal recordar, però, que mentre ells mantenien i fins i tot augmentaven els seus marges de beneficis, s'aprofundia la precarització del treball dins el sector amb feines mal pagades i jornades esgotadores, contractes temporals sense cap garantia, treballs quasi esclaus en hotels i restaurants, moltes vegades acceptats per persones migrants al límit per poder sobreviure en un territori que només sap acollir si "paguen pels serveis"; s'agreujava la petjada ecològica de l'activitat turística amb més avions, més creuers, més cotxes de lloguer, la intensificació del consum de recursos, etc; s'arribava a una massificació sense precedents i s'implantava la llei salvatge de la mercantilització i financiarització dels habitatges i establiments turístics amb l'aparició dels fons voltor i el capitalisme de plataformes. En aquest context, entràvem dins una situació d'alarma habitacional sense precedents, amb molta gent sense possibilitat d'accedir a un lloguer a preus no abusius i dedicant cada vegada més part del salari familiar (si es té), cada cop més devaluat, a pagar el lloguer. Però hem d'estar tranquils, perquè ara els hotelers podran reconvertir –com tant havien anhelat històricament– les seves habitacions en habitatges (caritativament de protecció oficial, uns anys en tot cas, com a la Gerreria?) per així acabar de rendibilitzar els seus actius immobiliaris. Primer els haurem de besar els peus perquè fan habitatge de protecció oficial per als desgraciats i després ens fotran una coça al cul per treure'ls al mercat a preu lliure.

Doncs sí, extremadament pervers és que això torni a ser una vegada més la gran esperança del Govern "d'esquerres i progressista" de les Illes Balears per intentar evitar la més que inevitable destrucció de llocs de feina derivada de l'aturada en sec de la dinàmica del capital global arran de la crisi sanitària. Pretenen, una vegada més, que ens creguem que la millor i única opció és pivotar sobre la reactivació via mesures urgents desreguladores per impulsar el sector de la construcció, altra vegada entès com el binomi necessari de la destrucció territorial propiciada durant dècades d'implantació i consolidació de la Mallorca turística.

Conclusió lamentable i decebedora. I no és que no siguem ben conscients del greu panorama social i laboral que haurem d'afrontar amb conseqüències dramàtiques ja avui mateix per a molta de gent aquí i arreu. De fet, precisament per això, i perquè ja hem conegut, analitzat i patit de sobres les conseqüències d'un model depredador de vides i territori, que no genera oportunitats sinó esclavatges, que ens fa absolutament dependents i submisos per manca d'alternatives i que posa en risc la vida i el benestar de tots els que vivim aquí. I no només per això, sinó perquè sabem cert que després d'aquesta gran onada pandèmica global ve el tsunami climàtic que està més que anunciat però que continuam ignorant. Tots els esforços haurien d'estar enfocats en: a) garantir uns mínims d'ingressos perquè tothom pogués fer front al xoc brutal de la destrucció immediata de llocs de feina a la comunitat i l'agreugement de les situacions de precarietat vital de moltes persones, migrants i no migrants que viuen aquí, en molts casos sense ni tan sols poder regularitzar la seva situació precisament per no disposar d'un contracte laboral, amb el racisme en auge, unes condicions i situacions que no es recuperaran ni resoldran màgicament amb una vacuna; b) baixar la dependència del turisme –una indústria que, a més, ara està plagada d'incerteses– precisament aprofitant aquesta aturada per planificar un decreixement progressiu del pes de la indústria turística, alhora que, c) posar recursos per a formació i innovació en altres sectors productius essencials, com el sector de l'agroecologia o l'economia de les cures, la gestió dels recursos propis del territori i la preparació pels canvis que vendran (resiliència) imposats sí o sí, per la crisi climàtica global, que és ja avui una emergència, declarada però no assumida, per tants de governs i estats.

S'hauria pogut fer tan bé i s'ha fet tan malament que no ens en queda res més que la unió, la cohesió dels col·lectius i entitats socials, la denúncia i la resistència, per exigir i treballar conjuntament per posar "la vida al centre", com clama el Manifest de propostes per a la transició ecosocial que ja han signat més de 110 entitats i més de 1.100 persones, i que pretén generar l'espai necessari per a l'esperança que ara no tenim.

stats