Deia el poeta T.S. Eliot que només el temps pot vèncer el temps. És un vers amb què he finalitzat moltes conferències, però que, darrerament, m’ha fet pensar en la capacitat dels éssers humans d’intervenir en allò que sembla immutable. Des que hem incorporat el dret al temps, aquest concepte ha esdevingut més assequible, més manejable, més proper. I aquest és el motiu que tothom parli del teletreball, la jornada laboral dels quatre dies a la setmana, la reducció i compactació de jornada... i de la pobresa de temps.
A principis del segle XX el moviment obrer va reivindicar “els tres vuits” (8-8-8) com a fórmula per organitzar de manera justa el temps de vida: 8 hores per treballar, 8 per a activitat pròpia i 8 per dormir. Venien d’uns nivells d’explotació laboral a la indústria en què pràcticament tot el temps vital estava dedicat al treball i era necessari restablir un equilibri compatible amb una vida digna. La reivindicació ja alertava que el temps no és igual per a tothom. Els amos de les fàbriques o els professionals “de coll blanc” no estaven subjectes a la mateixa tirania temporal que els obrers i les obreres. Encara ho tenien pitjor les dones que, a més de la feina remunerada, després tenien (i tenen) una segona jornada a casa amb la cura de la família i de les tasques domèstiques.
Les dades de què disposem mostren que la distribució del temps respon als diferents nivells de poder dels éssers humans i es comporta, per tant, com un mecanisme de control social. A mesura que es puja en l’escala socioeconòmica, hi ha disponibilitat de més temps lliure i de major poder de decisió sobre què fer-ne i com repartir-lo. El 2019, una de cada tres persones de la Unió Europea amb nivell educatiu elevat declarava poder decidir sobre el seu temps. I els CEO i personal directiu tenien molt més control sobre el seu temps que treballador(e)s manuals, treballador(e)s de supermercats o personal d’hostaleria.
El temps travessa la classe social, però també l’eix de gènere, ja que les dades indiquen que els homes disposen del seu temps amb molta més llibertat que les dones. Un exemple recent és la pandèmia, on, si bé es va confinar tota la població, les dones van assumir més del 50% de la cura d’infants i persones grans, així com de les tasques domèstiques.
Aquesta desigualtat continua sent molt profunda a la nostra societat i ha conduït al concepte pobresa de temps que pateixen fonamentalment les dones, i especialment les que estan en situació més precària i vulnerable. L’economista nord-americana Claire Vickery va ser la primera científica a introduir el temps com una variable per a la mesura de la pobresa, entenent que els recursos de cada família estan determinats, en gran part, pel nombre d’hores de què disposa cada adult per guanyar ingressos en el mercat. Les dones no gaudien d’aquest temps per treballar fora de casa degut a la responsabilitat sobre la vida domèstica. Malgrat aquest inici, basat en la manca de temps per aconseguir diners, el terme “pobresa de temps” ha anat derivant cap a la necessitat dels éssers humans de gaudir de temps personal, més enllà del laboral i el familiar. Podríem dir que la pobresa de temps mesura el nombre d’hores que dediquem a altres persones i no a nosaltres mateixos, independentment de si ho fem amb major o menor plaer.
El límit de la pobresa de temps s’estableix quan la persona no disposa d’unes tres hores diàries de temps de lliure disposició. ¿Tenim tres hores lliures al dia per a temps personal? Molt en temo que la resposta serà, en molts casos, negativa. Doncs hem de saber que la vulnerabilitat no és només una qüestió econòmica sinó que la carència de temps també ens empobreix.
Des de la psicologia s’ha identificat que la manca de temps per al gaudi i el creixement personal afecta negativament el benestar de les persones. L’ansietat i estrès per no poder desconnectar ni relaxar-nos impactarà en la nostra salut mental i també en la creativitat i la productivitat a la feina. L'escassetat de temps influirà en la nostra salut física, al no poder fer exercici o no poder mantenir una dieta saludable. El temps d’oci no és un desig sinó una necessitat per al benestar físic i psicològic.
És per això que totes les mesures polítiques i empresarials que vagin en el sentit d’alliberar temps personal (ara que la tecnologia ens ho permet més que mai i podem controlar millor la productivitat) són benvingudes en aquesta, com diria Proust, recerca del temps perdut.
