Tres anys després
De les múltiples lectures que convoquen els fets de la pandèmia i el confinament, n'hi ha dues que ara, amb la distància de tres anys, destaquen amb claredat. D'una banda, el fenomen del negacionisme de l'eficàcia de les vacunes i de l'existència mateixa de la malaltia: una suposada defensa de les llibertats ciutadanes en què varen anar a unir esforços alguns sectors (també suposadament) progressistes amb els més reaccionaris, tant de la ciutadania com de l'esfera pública. La clàssica disjuntiva entre llibertat i seguretat, que ha servit per mesurar i construir les socialdemocràcies, va derivar a un fals debat entre llibertat i emergència sanitària. Es partia de la suposició –elevada a certesa– que aquesta emergència sanitària no era tal, o que havia estat magnificada, o directament inventada, pels estats i per les farmacèutiques, a més d'alguns altres poders a l'ombra. El propòsit era, d'acord amb aquestes teories, retallar o suprimir les llibertats ciutadanes fins als extrems de qualsevol tirania, fent servir (com és propi dels règims autoritaris o totalitaris) la por com a excusa.
El cert, però, és que les mesures restrictives que es van prendre en el seu moment (des de la distància social o l'ús de mascaretes sanitàries fins a l'exigència del passaport covid per viatjar i altres activitats, passant, evidentment, per la vacunació) van ser, efectivament, transitòries, i que a mesura que es va anar donant per dominada la pandèmia, aquestes mesures també han estat suprimides o revertides. No s'ha produït, per tant, la instauració d'un Gran Germà sanitari, i la suposició que el que va passar amb el covid va ser un assaig d'una operació més contundent és això, una suposició.
Tanmateix, això no ha impedit que prosperés el segon fenomen, que és la victimització a gran escala. Ens hem declarat víctimes de les seqüeles psicològiques de la pandèmia, que efectivament existeixen i no es poden menystenir, però que al mateix temps s'han convertit sovint en excusa per a simples comportaments incívics (els botellons massius de l'estiu del 21, els estudiants que es van “rebel·lar” en ser confinats a un hotel covid de quatre estrelles a Mallorca), o per l'explosió de consumisme que ha vingut després –principalment en forma de turisme–, justificada tot sovint amb la necessitat de rescabalar-nos dels “dos anys que hem passat tancats” (van ser sis setmanes). Per descomptat, de com va afectar o afecta encara el coronavirus en els països pobres ens en vam oblidar des del primer moment, tret de l'eventualitat que la seva situació pogués revertir en la recuperació de la nostra normalitat. La normalitat era la paraula talismà, la paraula mantra, i tenia un contingut essencialment econòmic, atès que també es va imposar una altra falsa dicotomia entre salut i economia.
També hi va haver milers de morts, però el que esgarrifa de debò a molts és recordar-se a ells mateixos tancats a casa. Potser no convé recordar-los que el risc d'una nova pandèmia, per descomptat, existeix.
