Tens dades? Tens un pla?
Un dels problemes amb els quals ens trobam més sovint a la redacció del diari, de qualsevol diari, de qualsevol mitjà d’informació, és la manca de dades. Aquest és un fet especialment greu a les Balears, on els periodistes molt sovint acaben renunciant a informar sobre un tema perquè les administracions públiques no tenen les dades necessàries per poder construir una informació amb unes bases sòlides. Els periodistes es passen mitja vida demanant unes estadístiques i unes xifres que l’Administració hauria de tenir i no les té. O les té i encara no les té processades –i aquest ‘encara’ pot voler dir que fa anys que esperen la posada en ordre, amb la qual cosa ja no són vàlides. També passa que les té perquè qualque comissió o equip de treball d’un departament qualsevol les ha inclòs en un informe, fins i tot les ha elaborat i pensat i n’ha extret conclusions, però aquest treball és dins qualque calaix o qui sap en quina carpeta de quin ordinador. Res, que si hi són és com si no existissin.
Aquest mateix problema, de manca d’indicadors, el pateixen també la pràctica totalitat dels investigadors d’aquestes illes. És una queixa constant, parlis amb el departament que parlis de la universitat balear, ja sigui de l’àmbit de les ciències socials, de les mediambientals, de les polítiques o de les branques que se solen tenir per més culturals –si és que es pot dir així, tan malament com sona. Moltes investigacions no avancen per manca de dades o s’han de conformar amb dades parcials, per la qual cosa tot queda a mitges. Al cap i a la fi, les dades són les eines que et permeten pensar. Les dades permeten detectar els problemes, treure conclusions i analitzar les possibles solucions.
I si als periodistes i als investigadors la manca d’indicadors els dificulta la feina i fa que se’n ressentin els resultats, per a les administracions públiques i per a l’acció de govern significa no poder fer plans. De tantes dades com manquen a tots i cadascun dels departaments de les administracions autonòmiques, insulars i locals; de tants anys com fa que s’ha detectat que això és un problema però no s’hi ha posat una solució global i sistemàtica, fa que una tendeixi a pensar que aquí, això de planificar, agrada poc. Potser perquè per fer-ho bé es requereix una observació constant durant anys, una observació feta per qui sap observar allò que ha d’observar; potser perquè planificar sol voler dir treballar a llarg termini i obtenir resultats quan han plogut legislatures, potser fa mandra de posar-s’hi. Potser no se’n veu el rèdit. Segurament perquè apagar focs és més vistós, i deu tenir el seu punt d’excitant que el foc avui s’encengui aquí i demà s’encengui sullà.
I què si no sabem –amb dades– com som, què feim, què consumim, què pagam, amb qui habitam, amb quina freqüència actuam d’una determinada manera, què necessitam, etcètera, etcètera. És una manera d’anar endavant cegament, i que passi allò que hagi de passar. Bo o dolent, però en tot cas no planificat.
