Columna completa del periodista, dramaturg i escriptor Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat (24-IX-1927) motivada per la festivitat d’avui, diada de la Mercè, copatrona de Barcelona. Acudit gràfic de Ricard Opisso (Tarragona, 1880-Barcelona, 1966) a ¡Cu-Cut! (23-IX-1908): representa un macer de l’Ajuntament barceloní que exhibeix un fals cartell de les “Grans Festes de la Mercè” mentre fa l’ullet en senyal de complicitat amb el text paròdic que mostra. Com a final del programa de festes hi figura aquesta proposició sarcàstica: “Apoteosi d’insults al Municipi i aixecades de camisa al públic...”. L’any 1908 la premsa ja es prenia a broma la Festa Major de Barcelona, com ho feia en aquesta peça Carles Soldevila, amb la seva afinada ironia, l’any 1927.
Com plou! Això em recorda que demà –escric el dia 23 de setembre a les onze hores quaranta cinc minuts del matí– és la festa major dels barcelonins. Nostra Dona de la Mercè ha tingut sempre un gust especial per la pluja. El nombre de festes que ha aigualit és incomptable –és incomptable fins que un erudit de raça s’entretingui a elaborar una xifra. No me’n planyo. Les ciutats com Barcelona no tenen dret a celebrar llur festa major dins el mateix estil que les viles i les ciutats petites. Les diversions i els espectacles hi han agafat una densitat i una continuïtat que no admet gaires augments. En general, podríem dir que manquen forasters per mantenir tots els negocis que s’han projectat a base de divertir-los. Les il·luminacions, les cavalcades històriques, els envelats, les retretes, els focs artificials es deixaten dins una ciutat que excedeixi dels cent mil habitants. Són un espectacle o una diversió per als barris privilegiats; no un veritable esdeveniment popular. La massa urbana, l’espessor demogràfica d’una ciutat gran no poden agitar-se amb els elements habituals de les festes majors foranes. És per això que, naturalment, Barcelona deixa passar en silenci la Mercè i no s’enutjarà gaire si fa un dia núvol i plujós. L’atracció de forasters en una ciutat gran no té altre remei sinó acudir als recursos suprems. Un bon museu; uns palaus que siguin veritables obres d’art edificades de cara a l’eternitat; uns centres de cultura que difonguin alguna cosa més que diplomes a propòsit per emmarcar; vies ben pavimentades; jardins i parcs frondosos; monuments dignes no sols per la matèria i per l’art, sinó per l’home o la idea que homenatgen; cenacles actius, no sols alimentats amb les estelles de l’honor i la fama d’altri, sinó amb la noble fusta de les emulacions; teatres habitats per artistes de debò, al servei d’obres que diguin alguna cosa a la intel·ligència o al cor... Heus ací alguns substitutius de la fira i de l’arrenca-queixals de mercat de carrer, de l’envelat i de les curses de sacs, que recomanem als barcelonins en la diada de llur festa major.