Tacticisme a Barcelona

Jaume Collboni ha abandonat el govern de Barcelona quatre mesos abans de les eleccions. Potser pensa que així, d’aquí al maig, tindrà les mans més lliures per criticar Ada Colau. Però quan els barcelonins li sentin dir que vol "deixar enrere els anys de desencís" o que "ens mereixem noves idees", els serà molt difícil oblidar que alguna responsabilitat deu haver tingut a l'hora de facilitar les polítiques per a la ciutat que ara es proposa canviar.

És un final estrany que competeix amb el començament d’aquesta legislatura, quan Manuel Valls havia d’impedir que la capital del país tingués un alcalde independentista, encara que fos pagant el preu de contradir el seu ja cèlebre "si voleu fer fora Colau, voteu Valls".

Els arguments electorals són de goma i reversibles, però els votants no, els votants són de carn i ossos i tenen problemes, il·lusions, conviccions i memòria. I els barcelonins més, perquè la seva ciutat mai no els és indiferent i perquè han viscut èpoques en què Barcelona ha estat la ciutat de la modernitat i dels prodigis. Ara, en canvi, els seus fills no hi troben un pis que es puguin pagar, i els extrems s’han apoderat dels carrers de la ciutat, amb botigues de luxe per a turistes i residents rics i racons on dormen els més pobres, en un decorat guixat amb pintades.

Les superilles emergeixen al centre de l’Eixample enmig de la incertesa sobre el seu resultat, i són defensades amb ardor, com una intervenció ideològica més que no pas una solució consensuada i presentada amb capacitat de convicció. Barcelona no troba el to, i no és fàcil, perquè totes les contradiccions viuen a les ciutats. Per això, els moviments tàctics són tan poc apassionants.