Superinflats
Ja es coneix com a ‘uberització’ el procés mitjançant el qual l’usuari, a través d’una aplicació mòbil, accedeix directament al proveïdor d’un servei, saltant-se la planificació de les corporacions i de les institucions públiques que sovint regulen –des d’un suposat interès col·lectiu– l’accés a aquestes mateixes demandes.
El nom ve de la plataforma Uber, que s’ha convertit en l’empresa de transports més gran del món un cop ha aconseguit que milions de xofers ofereixin els seus serveis, i que milions d’usuaris demanin així –a través d’una app que factura un percentatge— un cotxe. El periodista del New York Times Mike Isaac va fer un llibre molt seriós d’investigació —Super Pumped: The battle for Uber, l’any 2019— sobre com es va forjar un model de negoci que, literalment, ha canviat la fesomia de moltes ciutats, sobretot nord-americanes, tot i que ja sabem la força que estan tenint aquesta mena de plataformes al nostre país, que també estan originant debats, estira-i-arronses polítics, fins i tot batalles campals entre taxistes amb llicència i els nous xofers de les aplicacions.
Del que va escriure Mike Isaac se n’ha tret una sèrie, prou dinàmica i entretinguda, narrada pel Quentin Tarantino, que mostra tots els bruts tripijocs empresarials d’una corporació que va començar del no-res, i que ara cotitza en borsa i que ha fet guanyar als seus fundadors milers de milions. La història és plenament balzaquiana, fent bo l’adagi del crim que funda tota gran fortuna…
Com passaria després amb el fundador de WeWork —empresa ara en fallida—, a Travis Kalanick, cocreador d’Uber, l’acabarien fent fora de la seva pròpia empresa, tot i haver-la portat a un domini global dins del sector. Uber va poder créixer tant perquè Kalanick mai va fer cas de cap advertència, ni la dels reguladors públics de San Francisco —que l’amenaçaven, no només amb multes, sinó també amb la presó—, ni dels capitostos d’Apple, que van descobrir que l’aplicació d’Uber no només servia per demanar un cotxe, sinó per espiar els xofers perquè no usessin altres plataformes similars i, fins i tot, ensumar els sancionadors públics, que es veien impossibilitats de demanar un altre vehicle.
El que s’ha fet des d’aquestes plataformes amb la privacitat dels usuaris no deixa de ser esfereïdor, i tot en un entorn empresarial no precisament exemplar pel tracte que es donava a les programadores, les quals acabaven deixant Uber massivament fastiguejades davant del sexisme i l’abús. I sí, els xofers morts arreu del món, i els usuaris violentats pels xofers, i els canvis de tarifes arbitraris, especulatius i volàtils. Un merder ingovernable.
Una cosa que també ensumes, quan t’apropes a aquesta història, és que els mateixos xofers fan nosa als empresaris: amb els enormes beneficis que estan obtenint, ara desenvolupen sistemes de conducció automàtica, cotxes sense xofer com els que ja pots trobar als EUA pels carrers de, per exemple, San Francisco, on ja et porten d’una banda a l’altra i sense pagar, de moment, ja que l’usuari assumeix el risc de ser un conillet d’índies emportat amunt i avall per algoritmes fantasmes.
