'¿A que subo y te lo explico?'
El candidat de Vox per a l'alcaldia de Madrid torna una altra vegada a l'escena amb el seu matonisme polític reflectit mitjançant un desafiador i agressiu llenguatge corporal i el seu nou eslògan electoral: ¿A que subo y te lo explico?. Ortega Smith, demostra, una altra vegada, amb aquest fet, el que és i el que serà capaç de fer una vegada que tingui el poder. Es dedicarà a atemorir les persones amb actituds irrespectuoses acompanyades d'una desmesurada prepotència. El que és clar és que una altra vegada el seu egocentrisme no li deixa veure més enllà dels seus nassos. Amb una càmera, una escena improvisada i una bona dosi de matonisme ja té la seva perfecta i anhelada propaganda electoral.
Amb això no vull dir que em sembli correcta l'ocupació d'habitatges, però els que ocupen també són ciutadans i aquest greu problema s'ha de resoldre a altres nivells i no s'ha d'usar per a guanyar un grapat de vots. El més probable és que, dia 28 maig, Ortega Smith no satisfaci les seves ànsies d'apoderar-se de l'alcaldia de Madrid i el problema dels ocupes seguirà sense que ningú l'atalli d'arrel, però l'actitud del candidat ens reflecteix, una altra vegada, la realitat d'aquesta nova-vella política de faltar al respecte a una part de la ciutadania, i a totes les persones que no votarien determinats partits polítics, perquè per no insultar o faltar-te al respecte, encara que dissimuladament, sí o sí que cal donar-los la raó.
Fins al 28-M s'aniran rifant bones voluntats, promeses i grans il·lusions, ja sigui des de l'esquerra, la dreta, el centre, l'extrem centre i tot el que vagi fent eclosió com a noves opcions polítiques, perquè ja som tan diversos i diversificats que cal matisar encara més els matisos, encara que allò nou no és més que noves mutacions de les velles idees. Allò interessant en tot aquest procés és veure com cada partit va inventant i desenvolupant noves idees i estratègies per a guanyar aquell grapat de vots que, tal vegada, poden ser decisius, o almenys perquè vagin sumant a la balança.
Així que dins d'aquesta lògica i per art de màgia, es dona visibilitat a alguns col·lectius 'fantasmes' que només existeixen en les estadístiques; de sobte, cobren protagonisme encara que sigui per hores o mitjançant una fotografia de somriures per a les xarxes socials, acompanyada d'unes sàvies paraules. Per un grapat de vots la propaganda política creua fronteres socials, culturals, religioses i econòmiques i, de sobte, s'organitzen menjars i esdeveniments, com el cas la celebració de l'Iftar o el menjar per a trencar el dejuni a la plaça de les columnes a Pere Garau. Em pregunto: si no fossin temps electorals, s'hauria organitzat una cosa similar? Ho dubto! Tot acte, en temps d'eleccions, no és més que un subtil joc de cara o creu, cara el que es vol ensenyar i creu el que es pretén aconseguir. Com bé va dir Lev Trotski: “El fi pot justificar els mitjans sempre que hi hagi alguna cosa que justifiqui el fi”.
