La setmanada dels fills

Fa un parell de setmanes es va publicar una enquesta sobre els hàbits en relació als diners que donem als fills per a despeses. La primera dada, sorprenent, és que més del 50% dels pares donen diners als fills i que, d’aquests, al voltant del 70% ho fan setmanalment. La famosa setmanada o paga dels fills. Arran de l’enquesta, alguns mitjans em van demanar l’opinió al respecte com a economista, tot i que, penso, aquest tema té tant a veure amb l’educació com amb l’economia. Així que miraré d’ajuntar les dues coses i em referiré a l’educació financera.

Partim de la base que no tothom guanya prou per fixar una assignació setmanal als fills. Però suposem que és el cas. ¿És positiu fer-ho o és millor donar diners només quan en necessiten? La meva opinió és que el criteri avança amb l’edat. A partir dels 6 anys els nens comencen a entendre què són els diners. Fins llavors, millor comprar nosaltres i no donar res. Entre els 6 anys i els 9-10 anys podem començar a donar-los diners, però no amb caràcter recurrent, perquè encara és aviat perquè comencin a desenvolupar la capacitat d’estalvi o d’administració dels diners. A partir dels 9-10 anys, segons la maduresa de l’infant, podem iniciar la seva educació financera. I una paga setmanal és un mitjà ideal, perquè han d’aprendre a administrar una quantitat durant set dies. Si no saben contenir-se i es compren massa llaminadures els primers dies, experimenten que, quan més endavant tenen un desig o necessitat, no disposen de diners perquè han consumit més del compte els dies previs. Més del compte en funció del que cobren, esclar. Però és que així és la vida.

La paga es pot anar augmentant a mesura que avança l’edat. A partir del 16 anys recomano passar a paga quinzenal i a partir dels 18 anys, si estudien un grau, se’ls pot ajudar a complementar els guanys esporàdics amb un fix... mensual! Així els estem ensenyant dos fets fonamentals: l’administració i l’estalvi. Tots dos estan relacionats amb la unitat de cobrament del país: 30 dies. I també és el termini que tenen per ser capaços d’estalviar. Això sí, res d’aquest plantejament funciona si quan ens demanen diners perquè se’ls han acabat els en donem.