La setmana estranya

Dilluns 28 d'abril, la gran apagada. Dimarts 29 d'abril, les inevitables seqüeles del greu incident. Dijous 1 de maig, festiu. Divendres 2 de maig, moltes institucions educatives i no educatives fent pont. La veritat és que no és gaire habitual que passi tot això tan seguit. En tot cas, les circumstàncies conviden a pensar en la manera com està canviant la nostra percepció del treball i, de retruc, la de l'oci. És probable que si a un català dels segles XVII o XVIII li haguessin preguntat "Vostè, què és?", la resposta hauria estat associada al seu estament (militar, eclesiàstic, nobiliari, etc.) o bé a la pertinença a un determinat gremi, que fins al final de l'Ancien Régime era la principal forma d'associació civil entre persones. També és raonable pensar que més endavant, al XIX, l'interpel·lat ja no hauria fet referència a l'estament o al gremi sinó que s'hauria autoubicat entre els industrials/propietaris, els menestrals o els obrers. És igualment probable que, fins fa poc més d'una generació, a la resposta s'hi afegís el nom de l'empresa per a la qual un treballava: "Jo soc treballador de Fecsa" (o de La Caixa, o del que sigui). Avui, quan parlo amb algun exestudiant i li pregunto què fa, tant si té una activitat fixa i remunerada com si no em respon sovint amb una fórmula que implica una –diguem-ne– identitat desiderativa: "Vull anar a fer un segon màster a Londres", "Estic provant de canviar de departament dins de l'empresa", "M'agradaria aprendre francès", etc. Hi ha la convicció que la feina ja no serà una activitat associada a la seva identitat personal, perquè en tindrà unes quantes al llarg de la vida. Com va subratllar el professor Carlos Obeso, amb qui vaig col·laborar en l'Enquesta Europea de Valors fa uns anys, la feina és cada cop més un simple mecanisme de remuneració, no un tret profund del nostre jo, com passava abans. La identitat desiderativa dins de l'àmbit laboral apunta a l'assumpció plena d'un món canviant, cosa que no significa per força inestable o fins i tot insegur. L'enorme mobilitat laboral dels Estats Units, per exemple, està associada, amb totes les excepcions que calguin, a índexs d'atur baixos en comparació amb els europeus. 

Grosso modo, hi ha tres velles mentalitats associables a la nostra percepció del treball. En la tradició judeocristiana el treball és, en el sentit literal de la paraula, un càstig (Gènesi 3, 19). Hi ha una segona tradició contraposada que podríem denominar fàustica, segons la qual l'activitat humana és una forma d'emancipació de la nostra condició animal que pot arribar a transgredir, però, els límits naturals. A la segona part del Faust de Goethe, per exemple, això es veu amb molta claredat. Finalment, hi ha una mentalitat o tradició –que, per entendre'ns, podríem anomenar rousseauniana– que considera que l'esforç humà va ser en els seus inicis una activitat emancipadora, però que va acabar transformant-se en maledicció amb l'arribada de la propietat privada. La setmana passada ens va neguitejar sobretot el paper que pot jugar la tecnologia –la gestió automatitzada de les grans xarxes elèctriques per part de la IA, les renovables, les nuclears, etc.– en el futur del treball i del sentit que atorga a les nostres vides. Ens vam adscriure, doncs, a la tradició que aquí hem denominat fàustica. És a dir, vam acabar considerant la tecnologia com una temptació que comporta un perill important. Però no era una setmana qualsevol, evidentment: el debat va acabar creuant-se de manera més o menys inevitable amb els discursos de l'1 de Maig referits a la realitat del treball. També a la realitat de l'oci, naturalment: el 28 vam veure i viure la quasi inactivitat forçada de 55 milions de persones. Què va fer molta gent al llarg d'aquelles tretze o catorze hores sense llum? No em refereixo als qui van tenir la mala sort de no poder agafar un tren o de quedar-se atrapats a l'ascensor, sinó a les persones que van ser a casa seva sense mòbil, ni tele, ni res. Alguns es van dedicar a arrasar absurdament els supermercats: molts establiments es van quedar sense certs productes bàsics en qüestió d'hores, com vaig comprovar en persona l'endemà. Tal com va passar durant la pandèmia, per cert, la gent va acaparar paper higiènic fins a exhaurir-lo. 

"Els mediterranis –deia Lluís Racionero fa molts anys– som doblement culpables de l'actual crisi europea [es referia a la dècada del 1980] i del marasme mundial, perquè hem abandonat l'herència secular de l'otium cum dignitate ["oci en dignitat", segons la fórmula de Ciceró]". Em sembla que tenia raó, i la setmana passada en vam ser testimonis.