Seguim
Les reaccions als resultats de les eleccions del 28-M són prou eloqüents pel que fa a què significa aquest gir a les principals institucions de les Illes, especialment al Govern: hotelers satisfets que s’acabi el que anomenen “intervencionisme ideològic”, com si el no intervencionisme de l’Estat no fos iherent i per si mateix la ideologia capitalista, la ideologia del mercat i del creixement infinit; els de l’associació d’habitatges de lloguer turístic aplaudint la sortida de l’actual conseller de Turisme i demanant que “s’acabin les prohibicions”; els del petit i mitjà comerç demanant que es tombi l’acord de la limitació dels creuers; els del sector immobiliari demanant “agilitzar” la construcció d’habitatge i “mà dura contra els ocupes”, etc. Per contra, els diferents sectors de la societat civil organitzada –educació, tercer sector social, sanitat, ecologisme, feminisme, moviment LQTBIQA+–, preocupats pels retrocessos que es veuen venir. Tot això en un escenari que podria agreujar-se fins a extrems impredictibles ara mateix, en cas d’una aliança de Govern dels populars amb el partit d’extrema dreta. Un partit que, només el fet que hagi pujat com ho ha fet –aquí i pertot – requereix una anàlisi cap endins de la societat, els moviments i els altres partits, per anar revisant per què ha passat. I no justificant-ho amb arguments externs, sinó volent entendre de quina manera afavorim o som incapaços de contrarestar aquest avanç. I no per culpa, sinó per responsabilitat, perquè ens hi jugam molt com a societat quan el discurs de l’odi més ranci i el feixisme guanya adeptes a mans plenes.
Però arribats a aquest punt, cal mirar cap enrere i envestir cap endavant. Mirar enrere per veure com, tot i la insuficiència de les polítiques d’esquerra pel que fa als que haurien de ser els pilars fonamentals de les polítiques d’esquerra, i, per tant, tot i el descontentament generalitzat en amplis sectors de la societat civil, saber reconèixer la capacitat que hem tingut per posicionar determinades qüestions essencials –com els límits ecològics, les cures, la justícia climàtica, la justícia intergeneracional, el feminisme, la diversitat, etc.– en el debat social i polític. I ser conscients que els gestos que s’han fet en determinats aspectes – i, hi insistesc, gestos, perquè no han arribat a ser, en absolut, mesures preses des d’una decisió de política estratègica vertaderament transformadora– són ara els esglaons que cal apuntalar per tal de seguir avançant cap als horitzons de transició social i ecològica justa que no hem de perdre de vista. Què vull dir, amb això? Que malgrat que hagin estat insuficients, aquests petits avanços són ara els punts de partida als quals aferrar-nos perquè no es tombin amb una puntada de peu, i perquè siguin els punts on fer-nos forts per continuar tensant –ara amb un escenari més advers– i avançant cap a l’horitzó clar i ferm de la transició ecosocial.
Sabem que es reobriran moltes batalles, que les confrontacions seran més directes i contundents, i que fer-hi front requerirà molta energia, però no hem de perdre de vista quin és l’horitzó comú que hem anat dibuixant aquests darrers anys en aquells aspectes que configuren els pilars de la transició social i ecològica, necessària i desitjada: la justícia social, l’economia social i solidària, la justícia climàtica i ambiental, els feminismes, el decreixement en termes energètics i materials de la nostra economia i la nostra societat, la transició cap a un model productiu diversificat, plural i transformador i just, la salut col·lectiva, la democràcia econòmica, la resiliència col·lectiva, l’economia de les cures, l’educació per a la transformació social, les comunitats de base, la col·lectivització i cura de la vida, la responsabilitat intergeneracional, etc.
No perdem de vista l’horitzó comú que des dels moviments socials, que ens organitzem des de fa dècades, hem anat construint per fer front a les pitjors de les conseqüències del model econòmic i polític neoliberal en el territori i les persones. Sabem a què feim front, i ara se’ns mostrarà de manera més clara i evident. Què això no ens llevi l’alegria de seguir dibuixant, creant, imaginant i construint el futur que volem per a totes i tots, des de la quotidianitat, des de la col·lectivitat, incidint en aquelles decisions que ens afecten, blindant els drets de totes al carrer, i generant els espais de trobada i els temps necessaris per a enriquir els vincles que sostenen la vida, totes les vides. Per tot això i ara més que mai, seguim.
