El segon millor carrer del món
La notícia va sortir fa unes setmanes. Segons l’edició internacional de la revista Time Out, el passeig de Sant Joan de Barcelona és el segon millor carrer del món per viure-hi. Raons potser no n’hi falten, ja que aquesta va ser, després de la Rambla, la primera via amb arbres que es va fer a casa nostra, entre el 1796 i el 1802. No obstant això, aquell primer passeig de Sant Joan no era el d’ara, corresponia a l’antiga Esplanada, aproximadament on passa l’actual carrer Comerç. A més d’arbres, s’hi van construir fonts, de les quals només es conserva la d’Hèrcules, situada inicialment entre Comerç i el passeig de Lluís Companys. En aquell mateix lloc, durant el segle XIX es muntava la fira de Sant Joan, on es compraven petards, xiulets i tambors per a la revetlla.
L’actual passeig és el resultat del pla d’Ildefons Cerdà, que el va allargar fins a les portes de Gràcia, creuant el nou Eixample, sota la denominació de carrer 35. Dues dècades més tard, aquest espai agafaria una especial significació, en celebrar-se l’Exposició Universal del 1888 al Parc de la Ciutadella, a la qual s’accedia per l’Arc de Triomf. Molt aviat, aquest carrer va atraure un veïnat de famílies acomodades, amb la presència de l’església de les Saleses com un dels seus punts de referència.
A finals de segle obria la Biblioteca Arús, dedicada al moviment obrer i a la maçoneria. I a la cantonada amb Diputació, el primer concessionari d’automòbils que hi va haver a la ciutat. El 1913 inaugurava el cinema Saló Frègoli, i dos anys més tard un abeurador de cavalls on feien esmorzars de forquilla, que el 1930 es convertiria en el restaurant Can Soteras, un dels preferits pels barcelonins per organitzar-hi els seus banquets de noces, tristament tancat fa un any.
La construcció d’aquesta via ha estat sempre polèmica, amb reformes de tota mena i el projecte mai realitzat d’acabar el passeig amb una gran plaça, en la seva confluència amb la travessera de Gràcia. Potser per compensar-ho, va acollir estàtues curioses com la font de la Caputxeta o el monument a Verdaguer, inicialment pensat per anar a la plaça Reial. El 1928 duien al seu actual emplaçament la font d’Hèrcules, el mateix any que, just davant, obria l’històric bar Oller. Poc després es començava a urbanitzar la part alta del passeig i desapareixien antics carrers com Sant Isidre, Sant Jaume o Rere Sant Jaume. I s’hi instal·laven els originals bancs-biblioteca, dotats de vitrines amb llibres.
Passada la guerra, el bar Alaska es va fer famós pel crim de Carmen Broto, del qual van escriure Juan Marsé i Martí Gómez. I obria el cinema Lido, que tindria una de les primeres pantalles panoràmiques de la ciutat. El 1954 inauguraven l’estàtua a Josep Anselm Clavé. El mateix any naixia Víctor Nubla, autor d’un conte on l’estany d’aquest monument acollia una colònia de llagostes marines mutants. Llavors, entre Mallorca i travessera de Gràcia es deia passeig del General Mola. Als anys seixanta es van edificar els blocs d’apartaments Elizalde. L’empresa Rètols Roure col·locava el característic mussol que encara segueix a la teulada, en el xamfrà amb la Diagonal. I obria la sala Scala, tancada el 1979 en un obscur episodi de guerra bruta contra l’anarquisme.
Les reformes del passeig van continuar als anys noranta. En aquell període hi van obrir l’estrambòtic Museu del Clavegueram, l’únic de la ciutat saquejat per desconeguts. I a principis d’aquest segle, locals com la Granja Petitbó i el Chicha y Limoná van popularitzar nous conceptes gastronòmics com el brunch. Potser, algun d’aquests elements ha fet d’aquest carrer el segon millor del món. En tot cas, el passeig de Sant Joan es mereix una visita.
