Jo satur, tu satures, ell satura...

La nova etiqueta mallorquina imposa que, a part de maleir la calorada i comentar la capritxosa evolució del preu de la garrova, totes les converses entre illencs incloguin, en un moment o altre, un extens i ben documentat capítol dedicat a la saturació de l’estiu en curs.

En principi, i vista la inveterada preferència dels nadius pels temes de conversa pacífics que no generin innecessària controvèrsia, podríem pensar que som davant una obvietat manifesta, sobre la qual s’ha consolidat un explícit consens. Però no.

L’arribada a les institucions dels combinats PP-Vox ens ha recordat que som uns exagerats i que en nom de la libertad, libertad, libertad encara podem agombolar un parell de milions de turistes més. L’eufemística prosa de la Sra. Prohens ho deixa ben clar: política de creuers “millorable”, “marge” per a més creuers, ordenació “més justa” per al sector, necessitat de “calmar” la “inquietud” de la patronal, una presidenta “orgullosa” d’una indústria tan “potent”, s’ha acabat el “prohibir”, el “renyar” i el “dir a la gent què ha de fer”...

De tota manera, els més agosarats en aquesta qüestió han estat els grans sociòlegs de Pimeco, que han llançat un SOS perquè troben que Palma és un “desert” a l’estiu i que no hi ha (prou) turistes. Òbviament, “exigeixen” que es revoqui la limitació de creuers, perquè consideren que les raons mediambienals i la sensació de saturació argüides no estan suficientment acreditades. Sí, sona a acudit, però és textual. I això sense tenir en compte que els suposats efectes balsàmics dels creueristes sobre la ciutat tenen un radi d’acció especialment acotat: devers ca nostra no se n’ha perdut cap mai, i a la Fundació Miró, ben pocs. Vaja, que per molts de creuers que arribin a partir d’ara, els seus passatgers difícilment s’aventuraran més enllà de la Porta Pintada o de la de Santa Catalina, i continuaran engreixant el calaix de les milionàries franquícies de Sant Miquel o Jaume III.

La veritat és que, al marge de les subjectivitats interessades i de la servil diligència del Govern, les xifres són bastant eloqüents. L’aeroport de Palma ja ha rebut enguany 17,4 milions de passatgers, un 10,6% més que l’any passat i un 4% més que abans de la pandèmia. El juliol ha representat el rècord absolut de l’històric de vols de Son Sant Joan des de la seva creació: 4,3 milions de passatgers. Normal que ens trobem un poc estrets, encara que la presidenta estigui encantada de la vida.

Les dades del juny ja eren bastant claustrofòbiques: Calvià va rebre 248.218 turistes estrangers. O sigui, una ràtio de 24 turistes per habitant. I, per tranquil·litzar una mica els lúcids assessors de Pimeco, apuntarem que la xifra de turistes de la capital va ser de 407.302, pràcticament equivalent a la xifra de residents, 415.940, i que Palma va arribar al 84% d’ocupació hotelera, tot i que, en cap de setmana, arribà a superar el 86%. No està malament per a un “desert”...

(Atenció, espòiler: fins aquí la part de l’article amb què et podies sentir més reconfortat. Ara arriba la part incòmoda. Continua sota la teva responsabilitat).

La saturació, però, no és un fenomen exclusivament mallorquí. Ni tan sols podem presumir d’encapçalar-ne el rànquing. Els casos d’Amsterdam, Venècia, Dubrovnik... les restriccions a Torrevieja, al riu Chíllar, a la platja d’As Catedrais de Ribadeo... l’impost turístic de 250 $ diaris a Bhutan, o la taxa de 100 $ per l’entrada a Galápagos, la intenció d’implantar una taxa a Santiago als excursionistes que no pernoctin, la prohibició de nous apartaments turístics a Lisboa... tot relativitza el cas balear. No és que vengui massa gent a Mallorca: és que, globalment, som molts i ens movem massa. L’edificant lectura de Grand Hotel Europa, d’Ilja Leonard Pfeijffer, és una fantàstica alternativa a qualsevol dels viatges estivals que t’estiguis plantejant.

Les xifres d’exportació de turistes mallorquins, en canvi, són prou dignes. Només aquest passat pont de la Mare de Déu d’Agost, 10.000 mallorquins s’han sentit impel·lits a contribuir a la saturació turística global: creuers mediterranis, “escapades” a Nova York, destinacions exòtiques... I aquests només són els que han passat per agència de viatges. Molts d’altres han viatjat sense intermediaris.

Seria interessant saber quants d’aquests mallorquins ja havíem viatjat aquest estiu i quants ho tornarem a fer abans d’acabar l’any. I, sobretot, el grau d’entusiasme demostrat a les preceptives converses turismofòbiques.

S’adduirà que no totes les destinacions que visitam estan saturades –Pfeijffer, encore une fois–, o que un poc de turisme, mesurat i ben gestionat, és una benedicció per a una societat. Desconfiau-ne. I escoltau Guillem Frontera: “El turisme és com el tabac. Des de la primera pipada, mata”.