11/04/2022

Les sancions a Rússia, ¿es podrien aplicar contra la Xina?

4 min
Vladímir Putin i Xi Jinping aquest maig a Xangai.

A mesura que es van aclarint els efectes col·laterals globals de les sancions liderades per Occident contra Rússia, ¿podem dir que assistim a un avançament del que seria una ruptura comercial i financera amb la Xina? Potser sí, però molts estudis acadèmics sobre els beneficis nets de la globalització suggereixen que les sancions a la Xina, o una ruptura dels lligams econòmics sino-nord-americans, tindrien probablement un impacte quantitatiu menor del que es podria pensar, almenys a mitjà-llarg termini.

Això és vàlid tant per als Estats Units com per a la Xina, que són economies grans i relativament diversificades. De manera que, si bé una ruptura econòmica amb la Xina pot afectar els Estats Units i Europa menys del que es podria suposar, les sancions contra la Xina també podrien resultar molt menys efectives del que ho han estat contra Rússia.

Per tenir una idea de la magnitud dels efectes en joc, considerem el debat actual a Europa sobre la restricció de les importacions de gas rus. Si hem de jutjar per la vacil·lació dels dirigents europeus, podríem pensar que retallar els subministraments d'energia de Rússia, que proveeix al voltant del 35% del gas natural d'Europa, enfonsaria el continent en una recessió èpica. Però estudis acadèmics cautelosos , entre ells un de l'economista d'UCLA David Baqaee i altres autors, estimen que l'efecte negatiu d'una mesura d'aquestes característiques en l'economia alemanya, que hi és particularment vulnerable, probablement estaria molt per sota de l'1% del PIB, o del 2% en un escenari extrem.

Igual que molta recerca teòrica similar sobre els beneficis de la globalització, aquesta depèn molt de les suposicions que es facin sobre la flexibilitat d'una economia, sobre les fonts alternatives (Alemanya pot recórrer a les reserves i a gas natural liquat dels Estats Units) i sobre com són d'inamovibles les preferències. El fet que Europa pugui utilitzar les reserves de gas i importacions de GNL dels Estats Units li dona temps per adaptar-se, i a llarg termini els costos de no dependre de Rússia per a l'energia serien realment menors.

Amb una metodologia molt diferent, el Banc Central Europeu arriba si fa no fa a una conclusió semblant . És cert que els dos estudis reconeixen una gran incertesa, i la política importa: un mecanisme europeu per compartir recursos de gas anivellaria la càrrega. Però si hem de creure que el veritable impacte econòmic de retallar en energia russa és tan modest, aleshores és difícil entendre la reticència d'Europa a fer-ho immediatament.

Dit això, els efectes de la desglobalització, com els efectes de la globalització, tendeixen a no estar distribuïts equitativament. La precaució d'Europa pot tenir molt a veure amb la pressió dels lobis de les regions i les indústries que es veurien més afectades per un embargament de l'energia russa.

La Xina, esclar, no és Rússia. La seva economia és deu vegades més gran; en les últimes tres dècades ha avançat cap al centre del comerç i de les finances globals. Com a proveïdor crucial de productes intermedis en el procés de fabricació, i com a baula final de la cadena de subministraments de l'Àsia, la Xina ha esdevingut literalment el taller del món. Com a importador, ja és fins i tot més important que els EUA en sectors que van des de les primeres matèries bàsiques fins als béns de luxe europeus.

La Xina té més de 3 bilions de dòlars de reserves en moneda estrangera, i és un dels principals tenidors de deute del govern dels Estats Units. Els seus estalvis i carteres són des de fa temps un factor cabdal en el context actual de baixos tipus d'interès. Així doncs, si les tensions geopolítiques de sobte obliguessin la Xina a quedar econòmicament aïllada, potser juntament amb altres autocràcies com Rússia i l'Iran, ¿la producció mundial no cauria dràsticament?

Curiosament, els models canònics de comerç i finances no prediuen aquests desenllaços catastròfics, almenys no a mitjà o llarg termini. Per exemple, un estudi recent ha determinat que desacoblar les cadenes de valor globals, que es veurien immensament afectades per una reducció del comerç amb la Xina, costaria als EUA només el 2% del PIB . Per a la Xina el cost podria ser superior, però es quedaria en pocs punts percentuals del PIB.

La literatura sobre globalització financera també és extensa, i la conclusió és la mateixa: l'obertura al crèdit i a la inversió internacional en general beneficia els països, però els guanys són quantitativament menors del que es podria esperar, especialment quan la regulació és feble.

Podem concloure que l'impacte d'un trencament econòmic entre els Estats Units i la Xina seria més gran si assumim que la desglobalització conduiria a una reducció dràstica de la varietat de productes disponibles per als consumidors, a marges de beneficis més alts per als proveïdors monopòlics locals i a menys "destrucció creativa" a l'economia. Tot i això, no és fàcil demostrar que els efectes de les sancions comercials serien tan paralitzants per als Estats Units o la Xina com ho han estat per a l'economia de Rússia, molt més petita i menys diversificada.

D'una manera més subtil, però potser igual d'important, a vegades les pressions financeres globals poden obligar fins i tot governs autocràtics a optar per polítiques i institucions millors, com per exemple la independència del banc central. El 2014, després de l'annexió il·legal de Crimea per part de Rússia, i davant les sancions subsegüents, el temor a una reacció del mercat de bons global va descoratjar el president Vladímir Putin d'acomiadar la directora del banc central, Elvira Nabiullina, quan va augmentar les taxes d'interès fins a nivells dolorosos per combatre la inflació. Nabiullina va rebre molts elogis per haver impedit una crisi financera i una fallida del país. L'estatus actual del banc central rus és tan gran que es diu que Putin ha rebutjat la dimissió que Nabiullina li hauria presentat al començar la invasió russa d'Ucraïna.

El meu millor pronòstic, si bé reconec la dificultat de demostrar aquesta afirmació, és que anar massa enllà en la desglobalització fàcilment podria resultar desastrós, sobretot perquè minaria la innovació i el dinamisme. Però molts estudis acadèmics estimen un impacte quantitatiu menor del que s'esperava d'una ruptura econòmica entre els EUA i la Xina. Això, si més no, és el que diu la teoria. Seria molt millor no posar-la a prova.

Copyright Project Syndicate