18/05/2023

Sánchez i la fam de poder

2 min
Pedro Sánchez al Senat

L’episodi electoral al voltant de les llistes de Bildu i la presència (primer) i renúncia (després) d’exconvictes d’ETA com a candidats ha servit al final per il·lustrar la crispació que el PP manté contra Pedro Sánchez. No contra el PSOE, que al cap i a la fi és el partit complementari dins l’esquema del bipartidisme, i que allotja una quantitat notòria d’hipopòtams com Emiliano García-Page, que es vanta d'amenitzar els mítings amb eructes de taverna rància a compte de la vida sexual de la seva filla. No, la lluita del PP a tot o res no és contra el PSOE, sinó específicament contra Pedro Sánchez. És evident que la composició de les llistes de Bildu, la reinserció dels presos (etarres o de qualsevol condició) i el sofriment de les víctimes que contínuament invoquen els importen un rave a Feijóo i als seus. Només hi tenen interès en la mesura que poden fer servir aquests temes com a palanques per moure la figura de Sánchez i fer-la caure del poder. El mateix val per al conflicte entre Catalunya i Espanya. El PP és un partit nacionalista, certament, moltes vegades ultranacionalista. Però el seu vertader patriotisme, com sol succeir amb els patriotes, és, per dir-ho en termes d’anàlisi de correspondències múltiples, el del poder i la pasta.

El problema és que Sánchez milita en la mateixa convicció: l’única cosa important és el poder, la resta és accessòria. Se suposa que qualsevol dirigent polític ha de tenir clar aquest principi, però no tots saben aplicar-lo amb determinada dosi de cinisme, fredor d’esperit, força de voluntat, absència d’escrúpols i, per què no dir-ho, intel·ligència pràctica. Sánchez reuneix totes aquestes qualitats i les posa en pràctica. En els dies que va ser foragitat de la secretaria general del PSOE pels Pages i Susanas Díaz de torn, i en la remuntada veritablement contra pronòstic i a contracorrent que va protagonitzar després per tornar al càrrec, va aprendre això. No deixar mai cap opció al contrari, no relaxar-se mai, no cedir al nervi ni a l’apassionament, no consentir sorpreses, anticipar-se als moviments del contrari (per altra banda molt previsibles, quan el contrari són el PP i Vox i la vasta mediocritat que està al capdavant d’aquests partits).

Pedro Sánchez és un mirall per al PP; un reflex que se’ls assembla, però des de l’altre bàndol. En aquest sentit s’assembla al Felipe González que durant molts d’anys va semblar inexpugnable per a la dreta espanyola, i per això el PP cerca constantment paral·lelismes –gens clars– entre Pedro Sánchez i el Felipe González ja erosionat, d’abans de la inevitable caiguda. Ja han proclamat manta vegada (amb molt de furor patriòtic, però amb poc èxit) el final de Sánchez a causa dels indults als líders independentistes catalans, o de la pandèmia, o de les disputes amb Unides Podem, o de la crisi energètica i alimentària. Ara se suposa que Sánchez no ha de sobreviure a les eleccions municipals i autonòmiques. Però tot indica que la fam de poder Pedro Sánchez és lluny d’assaciar-la.

stats