Entre la retòrica del segrest i el papu de Puigdemont

La gràcia de les tradicions és que es basen en preceptes simples i fàcils de seguir. Per exemple, els diaris han de posar cara seriosa i explicar que important que és la governabilitat. Però si després de les negociacions el resultat no és el que volien, aleshores cal intentar boicotejar-la i generar inestabilitat. I el primer pas, esclar, és presentar aquest resultat no com una aliança –o almenys com un intercanvi de compromisos i cessions mútues–, sinó directament com un rapte o una extorsió. Ah! I si són més de dos socis, cal fer-hi sortir la paraula Frankenstein per alguna banda.

Als diaris catalans no hi ha un gran entusiasme. Tanmateix, s'hi percep un to moderat. La Vanguardia, per exemple, sanciona el pacte: "ERC i Junts es reparteixen el Govern i aparquen el desacord". Per a El Periódico el glop sembla més amarg ("ERC assumeix el timó del Procés i es resigna a governar amb Junts"), però també tira avall. A El Punt Avui subratllen que els dos partits "es posen d'acord" i a l'ARA es parla de "Govern de coalició", que són titulars en positiu. En canvi, quan es fa el salt a Madrid comença a aparèixer la fel i la retòrica del segrest. "Sánchez accelera la negociació amb ERC ostatge de Puigdemont", es llegeix a El Mundo en portada. El País diu que "ERC cedeix poder a Junts per a una difícil governabilitat". I el verb cedir es repeteix a l'Abc: "Sánchez manté l'aliança amb ERC tot i cedir davant de Puigdemont". La Razón completa el pòquer de destemperats amb "Puigdemont guanya ERC i reprèn el desafiament a l'Estat". És interessant com la figura de Puigdemont –que ha mantingut un perfil discret– apareix a les tres portades de la caverna. La dinàmica sempre és la mateixa: focalitzar el neguit del lector en un enemic exterior, preferentment amb nom i cognoms, per fer-li encarnar la figura del monstre.