Per al renaixement polític de Catalunya. L’infantament d’un sentit democràtic (1934)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’editorial de 'Mirador' (17-V-1934), setmanari dirigit llavors per Just Cabot (Barcelona, 1898 - París, 1961). Eren temps d’una confrontació social molt accentuada a Catalunya pel conflicte de la Llei de Contractes de Conreu, una de les causes de la proclama federalista del president Companys el 6 d’octubre de 1934. Els totalitarismes d’estat s’enrobustien a Alemanya, Itàlia i la Unió Soviètica.

Fa uns quants mesos que La Publicitat adreçà una consulta als joves de Catalunya: quina visió tenien d'ells mateixos i de la terra on eren nats?, quines idees noves o velles duien al món? Tot això era l'objecte de l'enquesta que es veié afavorida per una multitud de respostes, inspirades per esperits diversos. [...] El primer resultat de la conversa és haver adquirit la convicció que avui dia Catalunya es troba en un moment dels més caòtics de la seva existència com a poble. Per a un espectador jove, aquesta pàtria que de sobte adquireix una sèrie d'obligacions de govern, i es troba que fins ara ha viscut dins un ambient ferotgement individualista i fins i tot eixarreït per tot allò que sigui crear mals de cap a l’individu i la comoditat, deu oferir a estones un aire de problema insoluble. Afegim-hi que aquest espectador jove es troba, com a corol·lari, desproveït de tota cultura política profunda (ni de les altres, no pas per culpa seva; però és així). Llavors, en acudir-se-li un remei per a la boira que veu planar damunt del seu país, no té altra solució que recórrer a les nocions que corren pel carrer, o a tenir en compte només necessitats peremptòries i parcialíssimes. I amb aquests elements de judici ha de fer-se una visió del món i un programa per a l'esdevenidor. Evidentment que un home així sentirà una repulsió instintiva envers la democràcia. Pel que ell pot comprendre, democràcia és la llei del mínim esforç, el predomini absolut de la turbamulta, o, parlant més clar, dels agitadors que la menen. I, per aquest camí, no hi veu solució de cap mena. [...] En canvi, els sistemes de força, que sempre tenen un aspecte o altre de miracleria, li han de robar el cor. [...] No és, doncs, cap atzar la gran tendència de la conversa entre representants de les nostres joventuts, a entusiasmar-se o pel feixisme o pel comunisme d'Estat, una altra mena de feixisme. [...] Queda ben clar, doncs, que la joventut percep, potser com un eco de la realitat del carrer, que Catalunya necessita idees i mètodes i els busca, confusament, allà on li sembla que la modernitat i la renovació triomfen. Seria no complir la modesta missió nostra si, ensems que condemnem l’entusiasme per la violència, no provéssim de demostrar-ne la feblesa. La violència, en efecte, no és la força. La força no s’imposa, sinó que venç. El feixisme i els règims absoluts es basen en el pessimisme per l’home i busquen l’adhesió del sentiment o la imposició de la violència. [...] Però deixeu-nos ser optimistes. A Catalunya s’observa, fa temps, un renaixement intel·lectual impossible de negligir. No solament s’incorporen al catalanisme grans corrents d’opinió, sinó que l’establiment d’una democràcia –alliberada dels llocs comuns habituals– es va afermant més i més. Desapareix l’anarquisme espiritual, i el ritme de la revolució catalanista s’enforteix i avança amb fermesa. [...]