Un relleu existencial
L’any passat, Barbados es va convertir en el primer país de la Commonwealth que va decidir abandonar l’herència institucional “del seu passat colonial”, com va proclamar. No serà l’únic. El govern laborista australià, que va guanyar les eleccions el mes de maig passat, va anomenar un viceministre per la República, encarregat de preparar una hipotètica transició.
El final del regnat més llarg de la història de la monarquia britànica i, sobretot, el relleu al tron de Carles III reobrirà l’inevitable debat sobre la Corona, sobre la persistència del llegat postcolonial i sobre la suposada certesa de continuïtat nostàlgica que oferia una eterna Elisabet II, com la gran icona d’estabilitat que estructurava un país en crisi.
Per a una part de la població britànica el suport a la monarquia tenia més a veure amb la reina que amb la institució. Elisabet II ha estat una constant en un país amb una profunda crisi d’identitat; la imatge d’una dona freda i continguda que, en canvi, ha sabut mantenir viva la fascinació per una monarquia feta de souvenirs i de simbologia.
Els seus 70 anys de regnat han estat el teló de fons d’una memòria col·lectiva intergeneracional. Ho resumia la BBC: Winston Churchill va néixer el 1874; Liz Truss, el 1975. Malgrat que hi ha cent anys de diferència entre ells, Elisabet II va ser la reina que els va nomenar tots dos.
Com a monarca, Carles III haurà de trobar el seu lloc en un país en crisi, amb les ferides institucionals del Brexit encara obertes: pel descrèdit que Boris Johnson ha infligit al número 10 de Downing Street, per l’erosionada credibilitat del Parlament britànic o per l’enfrontament entre els tories i una part de l’estament judicial, amb l’ajuda inestimable d’uns tabloides que van assenyalar com a “enemics del poble” els magistrats, que van sentenciar que el govern no podia posar en marxa el Brexit sense el permís del Parlament. Tot ha contribuït a la divisió profunda del país. I en aquest context, dues de les institucions més importants del Regne Unit canvien de mans la mateixa setmana.
Dilluns el Partit Conservador va escollir Liz Truss com a nova primera ministra (quatre dels últims cinc caps de govern del Regne Unit han estat nomenats per processos interns i no directament per les urnes). Truss es va reunir dimarts a Balmoral amb una Elisabet II empetitida i fràgil, i divendres ho ha fet amb Carles III al Palau de Buckingham.
Hi una un certa tremolor política a l’ambient. La consciència d’entrar en un escenari nou en un moment molt incert. El llegat del Brexit i de la política de terra cremada de Johnson han empitjorat, encara més, els efectes devastadors dels xocs geopolítics globals. El Regne Unit assisteix a un relleu existencial, abocat a una recessió econòmica i profundament dividit sobre com es veuen els britànics a ells mateixos i sobre quin lloc volen ocupar al món. Les promeses de grandesa estan en mans de lideratges cada cop més petits.
