De l’article de Josep Maria Terricabras (Calella, 1946-Begur, 2024) a El Temps (4-X-2021). Catedràtic a la Universitat de Girona i membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans, el filòsof Terricabras, traspassat avui fa vuit dies, era un humanista de mirada profunda i alhora àmplia, molt atenta al seu país i alhora universal. Dominava el seu camp de saber acadèmic però també era un entusiasta de la política i del nostre periodisme.
[...] La història de la Catalunya ocupada i dominada des de fa més de tres segles és un cas de llarga germinació de projectes, idees i actuacions que semblaven preparar un esclat de novetat i revolta, sense que l'esclat -per contenció interna i per violència externa- acabés d'arribar mai. I això que Catalunya, i Espanya, estan en l'àmbit ideològic i emocional que hem denominat "Il·lustració". El segle XVIII bullia d'idees i projectes, a França, Alemanya, al Regne Unit. El 1784, Kant, un acadèmic tranquil i extraordinàriament perspicaç, recull aquestes inquietuds en un escrit de poques pàgines en què exposa el que ell pensa que és la Il·lustració, i diu: "Il·lustració és la sortida de l'home de la minoria d'edat en què, autoculpablement, es trobava." Cinc anys després esclata la Revolució Francesa. [...] Allò gestat i vingut de lluny va esclatant de moltes maneres. El primer d'octubre del 2017 ha estat el dia de l'esclat de l'emancipació de Catalunya. Això no va passar a Prats de Molló, no va passar amb la caiguda de la monarquia i la proclamació de la República, no va passar amb la mort de Franco o amb la redacció de la nova Constitució i de l'Estatut d'Autonomia, però ha passat ara. En una situació d'entusiasme democràtic per una banda i d'increïble violència i brutalitat de l'altra, a Catalunya es fa un referèndum per la independència. El resultat és evident i deixa bocabadat i espaordit el món. A finals d'octubre, el Parlament ratifica la voluntat popular que s'ha expressat a les urnes i als carrers, que s'ha defensat amb joia i amb dolor alhora. Ara bé, el Parlament no proclama la independència sinó que la declara. La diferència és important: la declaració inicia un procés de no retorn que s'ha de consolidar i ha d'acabar amb l'acceptació interna i externa de la independència. Només llavors es proclama, amb rues, confeti i banderetes, si es vol. Kant establia una diferència que s'assembla a la que acabo d'assenyalar: "Si ara, doncs, es pregunta: Vivim en una època il·lustrada?, la resposta és: No. però sí en una època d'il·lustració." Semblantment, els catalans no vivim en un país independent, però sí en un país d'independència. El senyal ja ha estat donat. La ruptura ja és feta. El debat sobre si, després de Franco, hi havia d'haver reforma o ruptura, es va resoldre, per part d'Espanya amb una reforma tan petita que a estones no saps on és. Els catalans, el primer d'octubre vam fer la necessària ruptura emocional i política. Res ja no serà el mateix. D'això, se'n van adonar les autoritats espanyoles. Tot i dir que el referèndum no havia tingut lloc -afirmació de ceguesa política absolutament inigualable-, van veure que se n'havien d'eliminar les conseqüències -és a dir, havia tingut lloc-, i d'aquí en van venir no solament l'aplicació absolutament inconstitucional de l'article 155 sinó també el lliurament de l'acció política a les autoritats judicials i policials, és a dir, a la repressió. [...] Si hem fet, però, la difícil ruptura del referèndum, no construirem l'autoafirmació final?
