Record del 2014 a Kíev
Aquests dies ha passat per Catalunya Iuri Andrukhòvitx, segurament l’escriptor i l’intel·lectual ucraïnès més apreciat des de la independència d’Ucraïna. Entre nosaltres ha estat molt llegit, fins a esdevenir un referent indispensable per fer-se una idea de l’evolució d’aquell país després d’alliberar-se del dit teló d’acer. Llibres com Mi Europa, El último territorio o Perversión són poderosos feixos de llum llançats contra les tenebres d’uns espais turmentats per la història recent. Ara publica a Acantinado (l’editorial que ja li va publicar els títols mencionats) Pequeña enciclopèdia de lugares íntimos, un recorregut per les ciutats que més i millor l’han seduït.
Com és natural, en la tournée de presentació d’aquest llibre ha rebut més preguntes sobre la guerra que no sobre el llibre. És així i potser no podia ser d’altra manera. Com que l’escriptor s’havia mostrat moderadament crític amb alguns aspectes de l’evolució independentista ucraïnesa abans de la guerra, hom esperava algun punt de vista, alguna pinzellada dissident, tota vegada que, si ho volia fer, hi havia molt on triar. El que no esperàvem era la seva entusiasta adhesió al discurs oficial elaborat per Kíev i Washington, amb aportacions europees d’un cert pes. És clar, en temps de guerra no és fàcil desentonar d’aquest discurs, i s’ha d’entendre que l’escriptor s’hagi manifestat de manera tan disciplinada, sense cap referència a la intervenció de grups ferotgement nazis en el cop d’estat de 2014.
La veritat no pot fer mal més que als malvats. La veritat sobre els governs que seguiren a aquell cop d’estat no justificaria mai la guerra de Putin ni ens el presentaria amb caràcters més suaus. Tothom és allò que és, Putin és Putin i la intervenció bestial dels nazis en el cop d’estat és el que va ser. Teníem dret a pensar que un intel·lectual com Andrukhòvitx n’incorporaria la memòria al seu discurs, però ha preferit navegar pel discurs oficial.
