És ben coneguda la definició que Arthur Miller (1915-2005) va fer del que havia de ser un bon diari: “Una nació parlant amb ella mateixa”. Una definició que podem estendre a qualsevol altre mitjà de comunicació i, en un cert sentit, fins i tot al que podria ser un bon ús de les xarxes socials.
La frase cal entendre-la bé. No diu que en un bon mitjà de comunicació la nació hagi de parlar d’ella mateixa, sinó amb ella mateixa. En el primer cas, seria allò que en diem mirar-se el melic. En el segon, significa observar autocentradament. És a dir, un bon mitjà de comunicació no només es fa des de la nació, sinó que construeix la nació generant una conversa interior que faci possible uns vincles de pertinença. Una idea que ens acosta a aquella altra d’Ernest Renan (1823-1892) quan definia la nació no pas com una essència sinó com un plebiscit quotidià.
El problema ve quan no se sap amb quina nació parlem. O de si, en un marc polític colonial, és la nació que ens dicta la metròpolis. I, encara pitjor, de si es fa un embolic entre la nació imposada i la nació desitjada, en una lògica confusa que dissimula la coacció i anul·la el desig. Es tracta d’un conflicte que, per cenyir-nos a l’Espanya autonòmica, es va fer especialment visible amb la creació dels mitjans de comunicació públics. Allò que per a l’Estat havien de ser uns mitjans antropològics –com havia dit José María Calviño, llavors director general de RTVE–, en l’esperit fundador havia de ser la nació catalana parlant amb ella mateixa.
Molt ràpidament, però, l’objectiu fundador va derivar en un notable acomplexament per no ser titllats de provincians. Ho vaig advertir en un article a l’Avui de desembre de 1987, Un cert provincianisme a TV3. I més endavant encara havia escrit que “Catalunya se’ls feia petita, però el món se’ls acabava a Espanya”. Ara, aquells comentaris es poden fer extensius a molts dels mitjans públics i privats del país. I és que després dels anys en què el procés sobiranista havia anat dibuixant un perfil més clar d'amb quina nació es parlava, l’aplicació de l’article 155 no només va afectar l’administració pública, sinó que ràpidament va reocupar la majoria de les estructures mediàtiques.
No cal dir que en una nació hi ha d’haver lloc per a tota mena de models de mitjans de comunicació. Des dels especialitzats en informació internacional fins als de continguts estrictament nacionals i locals. Fa molts anys, en alguns viatges a Andalusia m’havia cridat l’atenció l’existència d’emissores de només música andalusa. I passaves la ratlla cap a l’estat francès i la música a les ràdios era, de molt, francesa. Aquí, això hauria semblat una mostra de provincianisme. Ara mateix, aquest model l’ofereix Ràdio Vilablareix de manera exemplar per no dir heroica. Es fa des del voluntarisme, refugiat en una ràdio local que, gràcies a internet, pot adreçar-se –i conversar– amb la nació sencera, i entesa com hauria de ser: la dels Països Catalans.
En canvi, molts dels mitjans de comunicació dits generals han anat donant cabuda, cada vegada més, als localismes espanyols. Sovint tens la impressió que són “la nació catalana parlant de l’espanyola”, i en alguns programes, directament, “la nació espanyola parlant als catalans”, en un procés accelerat de desnacionalització pròpia i renacionalització aliena. També en l’ús de la llengua. Una evolució que, al marge d’interessos empresarials o de consciències i voluntats individuals, ha anat de bracet amb la restitució autonomista dels darrers anys.
Cal dir que aquest provincianisme –entès com la submissió als localismes de la metròpoli– no és només polític, sinó que també té una dimensió ideològica, cultural i estètica. Ara mateix els productes culturals espanyols –però no els francesos, els anglesos, els alemanys...– es presenten sense cap distinció ni jerarquia amb els catalans. Tant és dedicar temps als trenta anys de la Macarena de Los del Río que a l’exposició de la trajectòria de prop de seixanta anys de la Núria Feliu. L'star system i la crònica negra preponderant és la que es produeix a Madrid i províncies. Hi ha, esclar, excepcions molt notables–que per raons òbvies, i per no ser injust amb ningú, no esmento amb detall–, però que tenen una audiència limitada dins del que és el panorama mediàtic global.
Aquesta nació, la nostra, necessita independitzar-se políticament, sí. Però aquest és un procés que ha de ser paral·lel al de l’autocentrament mediàtic. No per mirar-se el melic, sinó per saber des d’on mira el món i amb qui es conversa.
