La vaig conèixer per primera vegada, crec, el 2005. Hi vam anar amb cotxe i dues érem de Mallorca, dues de Berga i una de Sant Cugat. Malgrat ser devers les 2 del dematí, hi havia dos companys, un de Xeresa i un de Xàtiva, esperant-nos al que seria, sense que jo encara no ho sabés, el centre neuràlgic del meu futur lligam amb ella. Per a mi tot era (gairebé) nou: la cançoneta, els cartells, les cases, aquella llum tan diferent i aquell carrer que ja em sé de memòria.
La primera vegada va ser de passada, perquè encara anàvem més per avall i bàsicament hi vaig dormir i hi vaig desdejunar, perquè era la primera vegada que m'ho deien així i ho vaig emmagatzemar al racó del cervell on introduïm les paraules que mai no ens deixen d'encantar. No em podia creure que hagués passat tantes hores dins un cotxe sense pegar a la mar, era quasi com si no ho pogués concebre, i el monovolum se'm feia minúscul com el Renault 5 de quan era petita. Allò que em va convèncer d'ella, però, és que, sempre, sempre, sempre, des de llavors, el que experiment en sortir del tren, cotxe o furgoneta de torn és que som a casa. I això no ho fa ella tota sola de per si, és clar, sinó que necessita un estol de persones que la facin ser com és.
És caparruda i acotar el cap no entra dins els seus plans, malgrat que ens l'hagin volguda pintar venuda i ignorant, aliena a la destrucció i els despropòsits perpetrats per una organització criminal i corrupta. Té una llum que no és com la d'enlloc i que t'omple d'una vitamina que no pertany a cap classificació, perquè només la notes si l'estimes. A ella i a la gent que la sosté, que la fa créixer, que la fa ser casa. Una casa a tres-cents quilòmetres de ca nostra peninsular i a dos-cents vuitanta de ca nostra illenca però més propera que altres indrets a tir de tren o cotxe, amb persones que m'han regalat –amb els braços oberts, com sempre– un aprenentatge d'aquells que s'instal·len per quedar-s'hi: el no rendir-se. Ni a l'Horta, ni al Cabanyal, ni al Carme, ni a Benimaclet. Ni quan ens van prendre Guillem Agulló. Ni davant el feixisme i l'apartheid lingüístic i cultural. Tampoc davant la incomprensió i el menyspreu –i les posteriors lliçons paternalistes, normalment vengudes de l'indret que hem fet esdevenir centre amb la(s) seva(s) pertinent(s) perifèria(s) associada(s)– abocats per desídia.
I sí, ja sé que a qualcú li molestarà quan digui que València sempre serà el meu nord, malgrat que sempre la tengui al sud o a l'oest, però m'és igual. M'és igual perquè no puc més que agrair i guardar com un tresor tot el que m'han regalat les persones imprescindibles que me l'han fet estimar així com és (a ella i al País Valencià sencer, en realitat): amb les seves virtuts i els seus defectes, però amb tota la dignitat i l'amor que desprèn sempre que hi pos un peu o un pensament. I tot això us ho he explicat perquè aquest cap de setmana hi posaré el cos i el cor per deixar-me abraçar per totes aquestes persones i per xopar-me d'aquella ciutat que és casa. I perquè ella, elles, es mereixen un reconeixement sincer. No per la llarga llista de coses que m'he deixat de dir, que també, sinó per una de molt concreta: haver-me ensenyat que els quilòmetres i els punts cardinals són relatius quan es tracta d'estimar i construir futur plegades. I, creis-me, amb aquest estol de gent ens espera un futur sensacional.