Prou és prou

La primera polèmica turística posttemporada ha arribat molt abans que aquesta abaixés la persiana. No s’ha donat entorn a la saturació, com hauria estat previsible i desitjable, i que de manera constant ha estat flotant a l'ambient.  S’ha produït al voltant d’un tema també de prou substància: la justícia en la redistribució de la riquesa que genera el turisme, per si algú encara té cap dubte sobre l'existència de la lluita de classes.

Ha bastat que un dels més importants empresaris del país qualifiqués aquest any turístic com un “dels millors de la història”, a més de “memorable” i “per recordar”, perquè sorgissin veus des del mateix empresariat que el titllessin d'inoportú. El teló de fons de la diatriba és el conveni col·lectiu que s'haurà de negociar el proper hivern. Segons els crítics, l’empresari en qüestió hauria donat als sindicats “tot l'armament perquè plantegin pujades salarials desproporcionades”. Desproporcionades? El signe dels temps és l'augment de la desigualtat i el creixement continuat dels beneficis del capital i no, precisament, de les rendes del treball, que perden poder adquisitiu de manera progressiva.

L'empresariat hoteler sembla estar sota el síndrome del “pesoptimisme” (vocable creat per l'escriptor palestí Imil (Emile) Habibi, que després de la Nakba va escollir quedar-se a viure a la seva ciutat natal, Haifa, fins a la seva mort, malgrat que la població caigués sota control israelià): ploren o riuen, no en funció de la realitat objectiva, sinó segons l'interlocutor i el moment. Però, la realitat i el relat sempre tenen coses en comú. 

Es constata, un cop més, que el col·lectiu empresarial no és homogeni (una cosa que ja se sabia, encara que sempre s'ha intentat dissimular) i que les respostes, per tant, no tenen per què ser sempre les mateixes i iguals per a tothom. Recordem el sorgiment, durant la pandèmia, del moviment SOS Turismo, al marge de la federació empresarial i rebut amb manifesta 'fredor' per part de les grans cadenes. Articulació de la diversitat, es diu això. En canvi, en el que sembla que mai no hi ha fissures és en la negociació amb els treballadors, almanco fins ara. Posicionament de classe. L’enrenou no interessa.

La insinuació empresarial de 'no donar avantatge' als treballadors, abans que res, és un anacronisme democràtic. Un comportament que pot delatar, alhora, debilitat i cobdícia empresarial, en el qual una de les parts es creu amb el dret de poder-se asseure a la taula de negociació amb informació que l’altra part tindria vetada. Esgrimir que els elevats costs de producció o altres incidències fan impossible un determinat augment salarial no és consistent, si l’altre negociador no disposa de la mateixa informació sobre la situació de les empreses. 

Sempre m’ha encuriosit el sistema alemany de participació dels treballadors a través  del Comitè d'Empresa, que els permet participar activament en les decisions de les empreses amb més de 20 empleats. La norma està en funcionament d’ençà de l’any 1920, ara fa més d’un segle (només suspesa durant el nazisme). Una norma impulsada pels socialdemòcrates durant la República de Weimar, amb la idea –ironies de la història– de retallar el poder dels sindicats, en obligar-los a la negociació empresa per empresa (qüestió superada en la recent reforma laboral), però alhora es convertia en una eina per conèixer l'estat financer i participar en les decisions que afectaven el futur de la seva font de treball i, en conseqüència, en les d’àmbit sectorial. 

Segurament el que acabo d’expressar pugui situar-se en l’apartat d’allò que és considerat “políticament incorrecte”. Parlar de labor dels sindicats, igual que de l'economia, s’ha volgut transformar en una qüestió tabú per a profans. És la “radical despolitització de l'esfera de l'economia”, que mencionava el filòsof eslovè Slavoj Zizek a 'En defensa de la intolerància', com a manera de reduir la vessant social  i que, mentre persisteixi, impossibilita qualsevol discurs “sobre la participació activa dels ciutadans” en les decisions col·lectives responsables de llarg abast que afecten a tots.

La campanya anomenada Enough Is Enough ('Ja n'hi ha prou') que intenta lluitar contra la creixent crisi del cost de la vida al Regne Unit, significadament, es basa en aquests cinc punts: augment de sou real, reduir les factures d'energia, posar fi a la pobresa alimentària, habitatges dignes per a tothom i imposts als rics. Hi participen de manera activa el principal líder sindical britànic, Mick Lynch, i el seu sindicat de Treballadors Ferroviaris, Marítims i del Transport (RMT). La dimensió més política dels sindicats, a la manera de la millor tradició progressista. 

El senador Bernie Sanders, referent ideològic del nou Partit Demòcrata nord-americà, que  en  el seu vocabulari habitual té per costum utilitzar sovint l’expressió 'Ja n'hi ha prou', ha volgut donar suport a la campanya amb l'argument que “la gent està farta de treballar sovint més hores per salaris baixos, farta que els seus fills tinguin un nivell de vida inferior al seu i farta que els multimilionaris es facin cada cop més rics mentre ells es queden enrere”. Zizek, parla de “la subordinació del procés de producció al control social”, és a dir, d’una “radical repolitització de l'economia”. Hi ha debats que tenen major calat que el que els protagonistes que l’han encetat haurien desitjat.

Celestí Alomar és geògraf