Prosa d’algoritme

Igual que amb un martell a les mans se’ns acudeixen idees que no tindríem si anéssim amb les mans nues, l’eina de la IA modifica la nostra relació amb el llenguatge i amb la creació de textos. En les properes dècades veurem fins a quin punt afecta –influeix o condiciona– la literatura ‘seriosa’, per bé que la popular ja és, ara mateix, la que pateix més els efectes d’aquesta gran disrupció. Milers de ‘novel·les’ són pujades a les llibreries digitals en forma de llibre electrònic, ficcions creades gràcies a IA, que, poc o molt, ha ajudat els seus autors a acabar de donar-hi forma. Creades amb simuladors de llenguatge i gràcies a la invenció algorítmica, aquestes novel·les pretenen vendre’s a l’engròs, i sembla que hi ha un públic disposat a comprar-les, en part perquè són més barates i evidentment més senzilles de llegir. Qui només busca una literatura d’evasió, fàcil i a partir de situacions estereotipades, pot trobar una màquina capaç de donar-li la magarrufa. Si la literatura era ‘la guerra contra el clixé’, per dir-ho com Martin Amis, aquestes màquines t’ensenyen a veure qualsevol literatura com una forma de clixé més o menys evident, però sempre capaç de ser reproduït.

També s’està donant el cas d’autores de best-sellers –de literatura popular alimentada de clixés, doncs– que comencen a trobar que per les llibreries digitals circulen obres signades amb el seu nom, però que ha escrit una IA, empesa per algun espavilat o falsari. Aquí l’autoria és falsa i s’ha de denunciar, però, fins a quin punt es pot dir que allò que ha creat una IA després d’estudiar els tòpics d’un autor és obra d’aquest autor i ha de generar drets per a ell o els seus hereus? Cervantes ja va trobar en vida qui feia circular altres aventures del seu Quixot, així Alonso Fernández de Avellaneda; el que es pot arribar a fer ara mateix amb la IA no és gaire diferent del que ja van trobar-se alguns autors en el passat, com Calderón de la Barca, que es queixava de la gran quantitat d’obra que li era atribuïda apòcrifament. Ara, per internet circulen falsos –i horribles– poemes de Borges (es difonen i agraden molt més que els poemes autèntics). 

Trobem igualment inquietant el cas de l’autor mort a qui es fa parlar gràcies a la IA, la qual, després d’assimilar l’obra completa del prosista i milers d’entrevistes i articles sobre –o de– l’autor, és pretesament capaç de dir-nos què en pensaria de determinats temes i, per tant, de respondre a preguntes sobre qüestions d’actualitat. La IA es basa a simular un llenguatge a partir de patrons de llenguatge, i ara també d’estil, assimilat per la màquina un cop ‘s’alimenta’ de la literatura de l’autor finat. La IA, i això és inqüestionable, no ‘crea’ res original, però és capaç de reproduir els patrons, i l’obra d’un autor determinat és reduïble a un seguit de formes i llenguatges, a partir dels quals es pot simular que la màquina ‘pensa’ i ‘parla’, com ho faria el mort. Abans que ho fes la IA, certs autors ‘hàbils’ –també a la premsa– escrivien articles d’opinió a l’estil dels ‘mestres’ del gènere, amb resultats molt meritoris (així ho va fer Sergi Pàmies).