Proletaris

És ben normal que el jovent estigui molt enfadat per culpa del problema de l’habitatge. Si una cosa marca el pas cap a l’edat adulta és la possibilitat d’independitzar-se, de fugir de casa dels pares i poder fer ja per fi una vida pròpia. Quan aquesta possibilitat es frustra només pot fer créixer el desencís, fins i tot la ràbia, com s’està veient aquests dies a moltes capitals amb les acampades per protestar tant contra l’especulació com els desnonaments a persones vulnerables.

Amb l’habitatge no s’ha aconseguit el mateix que amb altres béns o serveis, treure’l del mercat i l’especulació per fer-ne realment un dret constitucional exigible, més enllà d’aquella retòrica que obliga els poders públics a posar-s’hi bé. A Espanya, la construcció ha estat sempre un dels pilars de l’economia, sobretot per culpa del franquisme, que va basar bona part del model en l’impuls a la construcció, sobretot per proporcionar habitatge a la capital a les masses camperoles que havien fugit de les províncies. Masses formades per aquella mà d’obra poc qualificada que abundava arreu, i que en alguna cosa havia de trobar feina.

El sistema, a més, incentivava els crèdits, els beneficis fiscals, el sòl es posava a la disposició del creixement: la decisió de convertir un terreny en edificable generava enormes plusvàlues privades (de les quals han continuat vivint certes famílies durant ja tres o quatre generacions). L’administració urbanitza i canvia la llei, però és el terreny privat el que en multiplica el valor. La pirateria del terreny ha estat un dels fonaments de l’economia d’aquest país, i d’aquí en deriven ara molts dels mals que ens assolen.

El model democràtic d’habitatge ha continuat amb la política franquista de fer un país de propietaris que fan seu el privilegi de l’acumulació patrimonial. Hi havia ‘propietaris’, a Espanya, no ‘proletaris’, com va dir un ministre de Franco, sempre mirant de desactivar qualsevol engruna de temptació comunista. Sovint el que ha fet la gent conservadora ha estat atiar aquesta por de perdre la propietat.

A molts països l’habitatge públic torna a ser públic passats uns anys d’aprofitament privat. Aquí això no s’havia fet mai; de fet, les cases s’han convertit en grans guardioles familiars: el tresor que un dia o l’altre es podia rebre. El problema és ara mateix perpetuar aquesta falsa solució i tornar a construir públicament o privada perquè tota una altra generació pugui accedir a la propietat. Caldria fer habitatge públic i lloguers socials, però qui més qui menys s’ha acostumat a la mentalitat franquista, i vol tenir un pis en propietat, cosa temptadora si la hipoteca i el lloguer (social o no) són més o menys de la mateixa quantia. Qualsevol política que abarateixi radicalment l’habitatge entra en contradicció amb els interessos patrimonials dels que ja en tenen. Aquest cercle viciós sembla difícil de trencar.

La crisi del 2008 va aturar-ho tot i els joves ja no s’han pogut convertir en nous propietaris, i ara sí que són proletaris, fills i nets d’un sistema de propietat que va fer rics els vells perquè ara els joves dormin a les places.