OPINIÓ
Opinió 30/08/2020

Prohibir o privilegiar?

4 min

Activista ecologista i portaveu del GOBAns que res, un aclariment previ i important: per res del món pretenc abordar aquest article des de la frivolitat. Vagi per dit que la situació pandèmica que vivim i el seu agreujament aquestes darreres setmanes fan necessàries mesures socials, i no entraré ara en el debat complex i de fons que implicaria qüestionar el control, i en determinats casos privacions, que s'exerceix ara sobre les nostres llibertats col·lectives. Potser en un altre article.

Dit això, sí que hi ha una qüestió que en aquestes darreres setmanes em suscita una certa indignació. Parlam d'Artà, concretament de la Colònia de Sant Pere i més concretament de l'accés a la zona de Caloscamps. Fa setmanes que la circulació d'accés a aquesta franja del domini públic marítim i terrestre està restringida a "residents" que puguin acreditar el seu empadronament i el pagament de l'impost de circulació al municipi d'Artà.

Des dels grups ecologistes hem estat partidaris, i no d'ara, de limitar l'accés a determinades zones i espais naturals, especialment de la zona litoral, que els darrers estius previs a la pandèmia es trobaven totalment massificats per l'afluència turística. En aquests casos des del GOB hem apostat per no facilitar-hi l'accés en vehicle privat i, a més, i sobretot, hem insistit que cal fer anàlisis de capacitat de càrrega ecològica i ambitental d'aquests indrets, entesa, no com "quantes tovalloles hi caben o quants de cotxes hi ha d'haver a l'aparcament (il·legal) habilitat a sòl rústic que fins i tot a vegades era de pagament", sinó com a capacitat de càrrega de l'ecosistema per garantir-ne la conservació per damunt del gaudi turístic. Dit això -i vagi també com a segon aclariment necessari- la realitat és que a Mallorca cap autoritat s'ha dignat a fer un estudi seriós de la capacitat de càrrega ecològica dels espais litorals. El que sí que havíem vist en tot cas, com el cas de Formentor a Pollença o alguns indrets de Menorca, era una prohibició d'accedir-hi en cotxe privat a determinades hores del dia i la disponibilitat d'una alternativa en transport públic per fer-ho.

A Artà ens hem trobat, però, amb una "prohibició" singular. No es tracta d'una limitació per capacitat de càrrega ecològica de l'espai litoral entre Caloscamps i Betlem. Tampoc no es tracta d'una restricció als vehicles privats i el plantejament d'una alternativa en transport públic. No. Ens trobam amb una prohibició d'accedir-hi en cotxe als NO residents. És a dir, una mesura per privilegiar l'accés dels locals al domini públic (universal) marítim i terrestre. Com a tercer aclariment necessari, i per si no ha quedat ja prou clar, diré que em pareix magnífica la restricció d'accés en cotxe a qualsevol espai litoral protegit. De fet, tant de bo fos la norma. Ara bé, el que no em sembla legítim (i dubt fins i tot que legal) és fer una distinció entre residents i no residents per accedir per un camí públic (la titularitat del qual no sé a qui correspon) per arribar a un espai concret del domini públic. Imaginau que totes les platges de Mallorca restringissin l'accés en vehicle rodat a tots els que no fossin residents del municipi? A Pollença, els pollencins; a Platges de Muro, la gent de Muro; a Can Picafort i Son Serra, els vileros, etc. I els d'interior, a les piscines municipals o en peregrinatges controlats a la mar.

Entenc la necessitat de posar mesures a la massificació de les platges, especialment en espais protegits o de rellevància ambiental. Entenc la necessitat de limitar la hiperpresència dels cotxes ocupant les vies públiques. I sobretot entenc que la situació actual requereix posar mesures per garantir la "distància social" en espais públics. Veig, però, també que el confinament ha propiciat el gaudi dels espais naturals. És una necessitat psicològica i per molts un dels pocs recursos de franc que es poden permetre en un any que ha estat i és especialment dur, i que encara ens té dins la incertesa més absoluta pel que fa al que esdevindrà aquesta tardor, tant pel que fa a la part econònomica i laboral com pel que fa a les mesures de restriccions socials que seran necessàries per abordar la crisi sanitària que es torna a agreujar. És un any en què l'accés a aquests espais ha estat més valorat per la gent i cal garantir també la compatibilitat entre aquesta aproximació als espais naturals, oberts i lliures -que cal posar en valor-, els usos i activitats que s'hi fan i la capacitat de càrrega ecològica d'aquests espais. Però el que no és de rebut és la distinció o discriminació per residència. Una bona amiga em suggeria que on han pintat al camí "Només residents" hi afegissin "Només residents del món". Necessitam sentir-nos tot corresponsables de la situació i no incidir a generar desigualtats punyents, privilegiant, com en aquest cas, l'accés al domini públic (insistesc que universal) marítim i terrestre. Enguany, mira per on, sí que ha estat possible restringir l'accés a les platges, posar aforaments màxims. La raó és de pes i no la qüestion. Però com vaig apuntar a un article anterior, la salut dels nostres ecosistemes i el nostre patrimoni natural és també una qüestió de salut pública. Cal que els criteris de restricció puguin justificar-se per una qüestió de salut pública (de les persones i de la conservació dels espais i recursos que també incideix en la nostra salut). El que no s'hi valen són diferències per raons d'origen o residència. És un precedent massa perillós.

stats