Present i futur amb ràbia
La lectura d’una gran novel·la fa la sensació d’anar deixant al darrere tan sols terra cremada. Si no se t’acut res a millorar, a afegir-hi, a matisar, si no posaries cap nota a peu de pàgina... Ja és això, per on ha passat l’autor més val que no hi facis fantasies perquè no hi ha res a pellucar. Picasso, en pintura, també en va deixar molta, de terra cremada –ho va observar Manuel Vicent en visitar ARCO un dels darrers anys dels 80. Qui aniria al darrere de Picasso en la seva paràbola de l’art contemporani? És la sensació que servidor ha tingut durant la lectura de Ràbia, la darrera novel·la de Sebastià Alzamora.
Al contrari que Picasso, el novel·lista de Llucmajor no s’ha servit de grans trames argumentals. De metàfores, les justes. De frivolitats, ni una. L’escàs relat no deambula per territoris propicis a la prosa més esponjosa i agraïda. La retòrica no abasta més que el pes, la gravetat de cada paraula. I, no obstant això, no s’apaga en cap moment la remor poètica d’una forma quasi geològica de veritat.
Un home encara no vell que havia estat escriptor i que ara viu en un impàs, en un no man’s land de colònia turística irremeiable, tresca pels dies sense fer grans esforços per trobar sentit a tot plegat. Més sentit té la seva relació amb na Taylor, una cussa que tots voldríem prop de ca nostra per acariciar-li el cap o el llom en trobar-nos pel carrer. Na Taylor marca l’espai i el temps del narrador, és gràcies a ella que estableix relacions amb alguns veïns inamovibles del lloc on viuen, però llastimosament desarrelats. És gràcies a ella que el món encara conserva un cert batec. No pot fer mal a ningú, però viu entre l’espècie humana, plena de bèsties disposades a enverinar, a aniquilar essers vius sense cap raó: perquè el mal, tan sovint destil·lat de l’estultícia i la indigència moral, continuï present on hi ha humans. Només per això.
Sense na Taylor, el món continuarà existint però la vida farà menys ganes de ser viscuda. El mal s’estendrà, pels paisatges de suburbi turístic creix l’abandó, la destrucció. Hi ha cans que ataquen les ovelles. I apareixen davant la mirada del narrador restes de guerra civil, enfonyalls baix terra on deixen senyes manades d’homes que voldrien reviure en la guerra. És el descens als inferns del passat preparats per al futur. La ràbia.
Guillem Frontera és escriptor
