Sota el pont de la riera Blanca
Feia molts anys que no venia per aquí. És un dels paisatges de la meva infantesa, un túnel secret i fosc pel qual amb prou feines transitaven els automòbils, mentre els vianants circulaven per dos passos tan estrets que, si et creuaves amb algú, s’havia de passar de perfil, arrambat a la paret o a la barana que impedia precipitar-se a la calçada. Per damunt d’aquella volta tan baixa circulaven els trens, amb el seu brogit enferritjat. El pont de la Riera Blanca, porta de pas a la Bordeta per als que veníem de Sants, era compartit per Barcelona i l’Hospitalet, cada una de les seves voreres pertanyia a un municipi. Terra de ningú.
La riera Blanca havia sigut una torrentera sovint amb poc cabal que, quan plovia, es podia desbordar en un obrir i tancar d’ulls i inundar els camps d’oliveres que poblaven la rodalia. La primera modificació va arribar a mitjans del segle XIX, quan hi van passar les vies del tren de Martorell. Per deixar pas a les aigües de la riera i permetre que els veïns dels dos costats de la via fèrria es poguessin comunicar es va fer aquest pont.
A la dècada del 1880 els carreters que passaven per aquí patien freqüents assalts d’atracadors. Uns anys més tard, l’Ajuntament de Sants va comprar uns terrenys per fer-hi l’escorxador municipal, però finalment es va descartar la proposta. Tanmateix, l’adquisició de les terres va generar sospites de corrupció sobre l’alcalde Josep Grañé, un antic carnisser que va ser l’últim a ocupar el càrrec abans que el 1897 Sants fos incorporat a Barcelona. D’aquesta manera es va convertir en la frontera de la ciutat amb l’Hospitalet i s’hi van instal·lar les duanes dels burots, funcionaris que cobraven impostos a totes les mercaderies que volien entrar al municipi. El 1899, un d’ells va ser notícia quan van trobar el cadàver d’un nen de nou mesos en una caixa de tabac, al cementiri de l’Hospitalet. La policia el va detenir i va confessar ser el pare de la criatura, morta de bronquitis: per estalviar-se les despeses, la va enterrar clandestinament. A finals del segle XIX aquells vorals s’estaven omplint de fàbriques que llençaven els residus químics a la riera. Els periodistes descrivien l’indret com “un veritable focus de malalties contagioses”.
Un cau de gàngsters
El 1913 un carreter es va posar dret, just quan creuava el pont, i va acabar a l’Hospital Clínic amb traumatisme cranial: així de baix era el sostre. Als anys 20 la riera es va poblar de barraques, tot i que les inundacions continuaven sent habituals. I a la dècada següent es va construir l’estació de metro de Santa Eulàlia. En aquest lloc hi va haver forts enfrontaments entre anarquistes i la Guàrdia Civil durant la insurrecció llibertària del 1933. Llavors el lloc era temut: El Diluvio deia que era “un femer immund” i la revista Crònica el descrivia com “un cau de gàngsters”.
El 1960 hi va haver les últimes inundacions i es van traslladar els barraquistes que hi quedaven. Al pont, molts camions hi quedaven clavats i els havien de treure desinflant-los les rodes. La premsa es queixava de la doble circulació per un punt tan estret. El seu aspecte actual no va arribar fins a la remodelació del 2010, quan es va ampliar el pas de vehicles i vianants. I el 2019, quan el col·lectiu La Tonal’h va recobrir les vuit columnes del pont amb uns tòtems fets amb diversos materials i tècniques, representant la diversitat de cultures que han conviscut en aquest racó de món. Veient com llueix ara, no sento pas cap nostàlgia pel vell passadís enclotat de la meva infantesa, mentre gent de tot arreu travessa aquest paisatge renovat sense por d’obrir-se la crisma.
