Politges culturals
Pels volts de Sant Jordi es fa recurrent, cada any, la mateixa queixa, la que ens fa evident que es publiquen molts llibres en un mercat sobresaturat. Juntament amb el mes de setembre, amb la represa del curs escolar, s’hi concentra la sortida de novetats editorials, les quals són tan abundoses que fins i tot els que mirem d’estar atents a què es publica tenim la sensació que hi ha llibres que ens passen sota el radar, dels quals ningú no dirà ni ase ni bèstia, i que ben difícilment trobaran lectors –o cap mena de ressò.
Contràriament al que diu el tòpic, però, la qualitat és alta; part del 'problema' és que hi ha molts llibres interessants, i que fins i tot els que voldríem llegir-los gairebé tots no som capaços ni de jerarquitzar-los ni de posar ordre (ni de comprar-los…). Els llibreters no donen l’abast a obrir caixes, fins i tot n’hi haurà que tornaran al magatzem sense haver vist la llum… Es té la mateixa sensació que davant del desplegament de títols que se’ns posen davant en obrir una plataforma de continguts audiovisuals; és tan gran la quantitat de coses que semblen atractives que no saps què mirar, i pots acabar amb una sensació d’atabalament, fartum o desgana.
Tampoc, dins el món de la cultura, hi ha qui posi vertader ordre: es destaquen llibres no per la seva qualitat literària sinó pel que ‘representen’: qui els ha escrit, qui l’ha publicat, quin tema tracta, etc. I com que costa decidir amb criteris estètics –o ja no hi ha temps ni ganes, i tot és discutible– les decisions es prenen ‘a ull’: qui cau simpàtic, a qui se li ha de fer justícia, a qui hem de fer cas per no desequilibrar el mapa territorial o de gènere… Es prenen decisions a la babalà, o es llegeix ‘a cegues’, i sovint es destaquen llibres no perquè siguin bons sinó perquè són simplement de fora; ja se sap que un dels trets del provincianisme és pensar-se que les coses de lluny sempre són millors. Per no parlar dels llibres que passen desapercebuts per complicats –massa llargs i intel·lectualment exigents– en un món de distrets i de desmenjats, o en una cultura on la distribució de reconeixements es fa des de l’amistat o el favor mutu, des de l''avui tu i demà jo' que poc té a veure amb el vertader afany de posar les coses al lloc que les pugui sanament correspondre.
La cultura catalana, per exemple, està més governada per l’afany d’incloure, aplaudir i celebrar –com uns jocs florals d’escoleta– que no per la dèria de buscar i aplaudir el risc, l’excel·lència o l’aportació de valor a la llarga cadena, ja mig oblidada, de la tradició. Abans fins i tot es podia aspirar a què el temps ho posés tot al lloc, però això ja és nostàlgia, obsolescència: no hi ha temps per llegir –el temps és cosa del passat–, ni per ponderar res: ja arriben les últimes novetats de temporada. I com que els que haurien de fer les coses bé, els agents culturals, són les principals víctimes –i culpables– d’aquesta dinàmica, tot es fa més barroerament, a partir de temptejos i prejudicis, d’anivellaments i jocs de politges que poc res tenen a veure amb la cultura.
