“Poble català, posa’t a caminar”. Accent i ritme (1977)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Jaume Medina (Vic, 1949-2023) a la revista 'Serra d’Or' (15-III-1977). Filòleg, llatinista, traductor, poeta, professor, articulista en diversos periòdics, Medina va morir el passat 12 de març. L’eslògan “Poble català, posa’t a caminar” va sorgir el desembre de 1975 d’una reunió a Montserrat de l’Assemblea de Catalunya. Va ser el lema repetit per les columnes de la Marxa de la Llibertat mobilitzades l’estiu del 1976 arreu dels territoris catalans. 

En un article publicat a Serra d’Or l’agost de 1971, Gabriel Ferrater sostenia que “l’estructura dels mots catalans, o més aviat romànics (i germànics, i eslaus, i potser indo-europeus en general), imposa cinc patrons o esquemes accentuals recurrents: el dàctil (Úrsula), l’anapest (hortolà), l’amfíbrac (escola), l’iamb (avui) i el troqueu (ara)”. I continuava dient que “el joc sobre això és tot el secret de la mètrica. No es tracta doncs pas tant de conjuminar versos, sinó de combinar peus”. Ara, l’organització d’aquests peus a l’interior del vers produeix unes agrupacions rítmiques que, o bé poden donar-se d’una manera regular (i així ens trobem amb versos de ritmes iàmbics, anapèstics, etc.), o bé poden proporcionar al vers combinacions de diferent ritme. Així, fixant-nos en el primer dels dos casos, observem com els següents versos de Carner presenten un ritme amfibràquic: “Salut a la vida, del fons de la força infinita, / jamai destriada pel savi ni dita en cançó...”. Si recitem els versos de la cançó popular: “Què li darem a n’el noi de la mare, / què li darem que li sàpiga bo?” de segur que ens adonarem que presenten, sens dubte, un ritme dactílic. Els següents versos del Prec de Nadal, de Salvador Espriu, “del meu poble, del món, sense cants / ni ja somnis, ben buides les mans” s’adiuen al ritme anapèstic. [...] Ara és Foix qui ens parla en un vers de ritme trocaic: “És quan dormo que hi veig clar” [...] Passem a la música, si us plau. Tothom coneix la cançó popular El rossinyol. Proveu de cantar-la i veureu com l’accent rítmic (o sigui, el que dona la música) domina sobre el prosòdic, fins a tal punt que un accent és traslladat a la síl·laba anterior, originàriament àtona. El vers: “Perquè m’ha mal maridada” ha de correspondre a una estructura iàmbica, perquè la música del poema ho comporta. Així, per exemple, ho demostra el vers: “hé perdúda l’esquelláda”. Així, doncs, la conjunció “perquè” del vers d’abans és recitada, o cantada, “pérquè”. I encara més: el grup “m’ha mal”, que en d’altres contextos tendeix a ser pronunciat m’ha “mál” (tinguem en compte la llei del binarisme català, expressada per Joan Coromines), en aquesta ocasió s’ha de pronunciar “m’ha” mal. I prou. Si algú es trobava desconcertat per aquestes afirmacions, que s’aturi a pensar que no solament la música, sinó també la declamació (em refereixo, en aquest cas, a la multitudinària, de masses) demostra tot sovint que una cosa és la prosòdia i una altra el ritme. ¿Qui no ha cridat, per exemple, pels carrers, fa poc: “póble cátalà posá’t a cáminár?”.