El plaer d’amagar-se
M’agraden els ascensors. Si pensau que aquesta afirmació és banal, fins i tot vulgar, no ho negaré. Teniu raó. De fet, la banalitat i la vulgaritat també em poden agradar si estan ben contextualitzades. En la meva defensa, he d’explicar que els ascensors no m’agraden per la seva funció òbvia, la d’estalviar-te haver de pujar unes escales. El que m’agrada d’ells és la possibilitat que em donen d’amagar-me. Si tenc la sort de pujar-hi sola, i no hi ha ningú que m’hi vegi entrar, durant uns segons no hi ha un sol ésser en el planeta que sàpiga on som. Mentre la càpsula metàl·lica em duu a la planta que he indicat gràcies a un botó de dubtós disseny (normalment), estic completament desapareguda, deix d’existir en el món.
Com que el trajecte és tan efímer, sent que tenc el deure de gaudir-lo al màxim. Normalment, tanc els ulls per intentar notar com vaig cap a dalt gràcies a aquest invent, que tant ha fet per l’acumulació de greix en els cossos humans.
Amagar-me és un dels meus petits plaers. L’únic requisit per gaudir-lo és pensar que només jo sé on jo som –perdonau el ridícul joc de paraules. Però cal anar alerta, perquè hi ha una qüestió delicada d’equilibri. Només una lletra pot desfer la màgia: la distància que hi ha entre amagar-me i amargar-me és exigua i el perill de patinar és gran. Per això és summament important amagar-se per plaer i no per amargura.
El meu gust per amagar-me no és nou. Ni tan sols record quan el vaig descobrir. M’agrada pensar que per això vaig néixer molt emprenyada, perquè em varen treure per la força del meu primer amagatall. Supòs que va ser decebedor descobrir que tothom sabia on havia anat a parar aquells nou mesos.
De petita, el que més m’agradava era tancar la porta de la meva habitació per imaginar coses sense haver de donar explicacions als altres. Col·locava totes les meves pepes en filera i simulava que eren els meus fills. Llavors em transformava en músic, actriu i un munt de coses més, mentre que ells m’observaven amb admiració. Ningú més sabia que, en realitat, jo era una dona brillant. I els meus fills, més d’una dotzena, em guardaven el secret.
Després vaig voler viure en un psiquiàtric, a la presó i en un convent de clausura. Ara sé que em volia amagar perquè el món em feia por. El mateix que ara, que m’esforç tant per dissimular-ho i que em relax als ascensors.