"La fusta retorçada dels humans"

Vivim temps incerts. I quan els temps són incerts, les teories ballen. Trump i les guerres d’Ucraïna i Gaza augmenten les inseguretats de futur. N’hi ha de molts tipus, la del tàndem pau-guerra, la lluita per l’hegemonia entre dos imperis (EUA, Xina) i tres importants potències nuclears (s’hi afegeix Rússia), les ombres de les diverses energies i de l’aigua, un creixement de la població mundial al voltant del 20-25% en les properes dècades, les migracions internacionals, els fonamentalismes polítics i religiosos, etc. El resultat és un tapís acolorit d’incerteses fragmentades.

En els darrers segles, la ciència moderna (Galileu, Kepler, Newton, Einstein) i la Il·lustració (Hume, Kant, Hegel, Nietzsche) van desencantar les societats dels seus sistemes ideològics de poder. Tanmateix, la tradició Il·lustrada ha creat nous encantaments sobre la raó humana, especialment en l’àmbit polític. 

El 1859 va ser un bon any en termes de pensament. Es van publicar L’origen de les espècies (Darwin) i Sobre la llibertat (Stuart Mill). 

Darwin va transformar la manera de pensar-nos. Va fer que el passat ja no fos el que era en establir la continuïtat entre els éssers vius –una constatació que la genètica ha ratificat i sofisticat–. Sabem que l’evolució no facilita el millor per als humans, sinó allò que és prou bo per tirar endavant. Els nostres cervells han desenvolupat capacitats, sovint contradictòries, per sobreviure i reproduir-nos en ambients hostils, però ho fan a partir de decisions ràpides, preses amb informació incompleta. En tant que primats, els humans presentem quatre trets característics: som territorials, grupals, gregaris i jeràrquics. Un aiguabarreig d’egoisme i solidaritat, de competència i cooperació, d’agressivitat i empatia. Quan es fan teories morals i polítiques resulta convenient no oblidar que arrosseguem elements atàvics en el funcionament del nostre cos i la nostra ment.

Per la seva banda, Stuart Mill va assenyalar tant les limitacions del conservadorisme com les “ombres” que enfosqueixen les revolucions emancipadores: límits de les llibertats i equitat, deficiències institucionals, deficiències en els drets de les dones, minories, etc. En termes generals, la combinació liberal d’individualisme i universalisme ha estat alliberadora. Tanmateix, ambdós conceptes incentiven l’abstracció i desatenen els lligams socials, lingüístics i culturals que empíricament ens caracteritzen com a individus. La primera Escola de Frankfurt (Adorno, Horkheimer) va captar bé –molt millor que les superficialitats del “postmodernisme”– la lògica ambivalent de la “dialèctica de la Il·lustració”: va crear utopies comunistes i “homes nous” que es presentaven com a projectes “racionals” però que posteriorment es van revelar molt limitats en la teoria i, sobretot, nefastos a la pràctica. 

Combinant Darwin i S. Mill veiem que en la cultura occidental hi ha un contrast entre els discursos morals i polítics amb vocació universalista i els comportaments, que segueixen sent bàsicament grupals. Els humans ens hem anat “civilitzant”, és a dir, hem anat aprenent a cooperar i a reprimir l’incompliment de les normes del grup –tot i les desigualtats, la pobresa i l’exclusió social–. En canvi, la civilització entre grups encara està per fer en bona part. Les guerres són habituals i són alhora una mostra d’agressivitat intergrupal i de solidaritat grupal. La política interior i la política internacional tenen trets amb orígens evolutius diferents. 

Els límits pràctics de les teories contemporànies es troben sovint amagats en la resplendor universalista de la Il·lustració (Shelley: “Amagat en la llum del pensament”). Això pot exemplificar-se a través del joc de pensar les idees de Kant a la llum de les posteriors de Darwin.

Kant és el filòsof de la dignitat humana. ¿Què hauria pensat de la seva teoria moral si hagués conegut la teoria de l’evolució de Darwin? Com a mínim crec que haguessin passat tres coses. En primer lloc, hauria quedat fascinat. Kant seguia la ciència del seu temps i era un admirador de la física newtoniana. En segon lloc, hauria revisat profundament la seva teoria en veure la continuïtat entre el món animal i el món humà (tan separats en la tradició moralista i racionalista de la filosofia occidental), ja que l’imperi de la raó, en definitiva, resulta ser un imperi força més petit que el preconitzat pels il·lustrats. I, en tercer lloc, hauria posat més èmfasi en els seus “escrits històrics”, més imbuïts de món empíric que la seva teoria de la raó pràctica. Kant hi formula conceptes com la “insociable sociabilitat” dels humans, o la potent idea que a la “fusta torta”, turmentada, de què estan fets els humans, les idees senzilles i “rectes” no s’hi adapten bé –una idea que donarà lloc en el segle XX a un influent llibre de teoria política d'Isaiah Berlin. 

No es tracta, com a vegades es diu, de passar de l’anècdota a la categoria. Aquest és només el primer pas. Després cal tornar a passar de la categoria a les anècdotes de les realitats empíriques. I veure què donen de si les categories en termes pràctics. Les teories que volen ser rectes com un pi resulten inaplicables a la fusta d’olivera retorçada, per acumulació evolutiva, que configura els humans. 

Seguint l’actitud de S. Mill, davant de fenòmens com Trump i altres dretes i esquerres extremes, més que aconseguir cels a la terra, cal evitar els inferns creats en nom de la llibertat, la nació o la justícia. Cal combatre amb institucions i polítiques els somnis de la raó poc conscient dels seus trets evolutius. Cal recollir bé què ens diuen els fets empírics humans. I pensar més la política des de la ciència i des de la història. Kant, sí, però després de Mill i de Darwin.