DirectorAquesta setmana una periodista estrangera afincada a Barcelona m’explicava que tant ella com molts dels seus col·legues corresponsals que viuen a Catalunya s’havien pres amb escepticisme l’operació de la Guàrdia Civil contra nou acusats de “terrorisme secessionista”. Dubtaven d’unes acusacions fetes amb proves que, d’entrada, semblen especialment febles. I no és estrany, en el context actual, amb presos polítics entre reixes, acusats de sedició i rebel·lió per organitzar un referèndum i la condemna a punt de caure.
Tampoc seria la primera vegada que una operació així no s’aguanta als jutjats. Sense anar gaire lluny, el 2014, a les operacions Pandora, Piñata i Pandora 2, els Mossos d’Esquadra i la Policia Nacional varen arrestar 35 persones com a presumptes membres dels Grups Anarquistes Coordinats, que consideraven un grup terrorista amb els epicentres a Barcelona i Madrid. Hauria estat l’organització terrorista més gran activa a Espanya des d’ETA. Tot es va acabar arxivant. En una sentència i una interlocutòria es va arribar a dir que si els GAC haguessin estat un grup terrorista “serien tan defectuosos, incapaços i objectivament disfuncionals que ni tan sols tindrien rellevància penal”.
Encara se saben poques coses dels presumptes indicis en què s’haurien fonamentat les nou detencions de dilluns, per a les quals es varen dur a Catalunya mig miler de guàrdies civils. Però la magnitud de l’operació i els precedents pacífics del moviment independentista fan pensar en una exageració propagandista. Tot plegat té un problema:el terrorisme de veritat existeix, i banalitzar-lo no ajuda a combatre’l. És un problema seriós i Espanya pot acabar fent el ridícul, un altre cop, davant Europa.