26/07/2021

Pensar sense doctrines

3 min
Un home llegint la pantalla

Ha arribat un punt que, poc resilients a la incertesa i amb la necessitat de buscar seguretats, sembla que ens aferrem a tres úniques dimensions de la realitat social per trobar explicacions a qualsevol circumstància adversa. Parlo, òbviament, del capitalisme en el terreny econòmic, del patriarcalisme en el terreny relacional i del canvi climàtic en la relació amb l’entorn. De manera que si alguna cosa posa en evidència aquesta exclusivitat hegemònica actual de les tres perspectives esmentades és que no s’han fet realitat –o només molt relativament– els pronòstics sobre la fi de les ideologies dels anys 60, de la suposada postmodernitat dels 70, del pensament feble dels 80, del pensament únic o la fi de la Història dels 90 o el d’una societat líquida del segle XXI.

Per evitar els malentesos habituals quan es volen tractar qüestions que són viscudes en termes doctrinals i ja formen part de les indiscutibles evidències col·lectives, adverteixo que en les ratlles que seguiran no pretenc posar en entredit la realitat d’aquests tres grans models, ni entrar a fer-hi observacions crítiques. No pas perquè no se n’hi puguin fer, o fins i tot perquè no se n’hi hagin de fer, sinó perquè no és l’objecte d’aquesta reflexió. El que consideraré és quin paper social se’ls atorga i com en ocasions se’n manipulen les capacitats explicatives.

No es tracta, doncs, de discutir si vivim o no en una societat capitalista, patriarcal i en un greu procés de canvi climàtic, que són fets més que contrastats. La qüestió és observar fins a quin punt els models es converteixen en ideologies que fonamenten una mirada –dir-ne pensament seria una exageració– dogmàtica sobre la realitat. Al capdavall, si es tracta d’aproximacions científiques a la realitat per donar compte de les lògiques estructurals que determinen les nostres vides, no es pot oblidar que es tracta de models que tenen una forta dimensió especulativa, que són objecte de controvèrsia interna i que evolucionen perquè també són fills del seu temps i, per tant, són contingents. És a dir, tot el contrari als dogmes.

En definitiva, el capitalisme, el patriarcat o el canvi climàtic donen compte de com funciona el món, certament, amb molta eficàcia. Tanmateix, quan es converteixen en doctrines, s’hi acaba creient fins i tot sense haver-ne de saber gran cosa. Llavors s’utilitzen no ja com a models d’anàlisi crítica sinó com a teories tancades, simplificant qualsevol complexitat a una sola causa. Així, posem per cas, tota forma de desigualtat s’atribueix automàticament al capitalisme com si no pogués tenir cap altre origen; tota forma de violència de gènere es considera conseqüència del patriarcalisme estructural com si no poguessin existir altres causes d’ordre psíquic, o es culpa de qualsevol catàstrofe natural el canvi climàtic, inclosa una pandèmia, com si mai abans no se n’haguessin patit.

Voler interpretar-ho tot a partir de tres úniques doctrines és una forma de reduccionisme greu que exclou altres aproximacions teòriques i que paradoxalment, partint de teories crítiques, pot conformar un pensament acrític. I, amb molta facilitat, les anàlisis es converteixen en propaganda. A més, com és el cas, aquests tres models d’anàlisi de la realitat, quan esdevenen doctrines, la reducció de la complexitat i de la incertesa s’aconsegueix a canvi d’abocar-nos a una perspectiva pessimista que ofereix ben poques esperances de transformació futura. En tots tres casos, per només assenyalar una de les moltes conseqüències no esperades, la responsabilitat individual queda diluïda en la perversitat d’un sistema que es presenta quasi invencible. I les crides a plantar cara a la maldat intrínseca del sistema no aconsegueixen passar de ser rituals exorcitzadors l’eficàcia dels quals, si en tenen, és ben escassa. El pensament, o és obert, o no és pensament.

stats