16/09/2022

La pega i el bosc

4 min
Boscos del Berguedà

Contràriament al corrent que defensa que els boscos són intocables, hi ha una realitat històrica obtusament ignorada: el seu aprofitament s'ha produït sempre. Es pot afirmar que al país no hi ha boscos madurs intactes, i això és objectivament demostrable. Les úniques masses forestals que poden mostrar un nivell baix d'activitat extractiva són algunes de l’alta muntanya més inaccessible; tot i així se n'ha fet carbó.

Els canvis més rellevants es produirien amb l'arribada massiva del petroli i els seus derivats, als anys seixanta, que van representar un canvi molt important en les formes de producció, la mobilitat i les tecnologies de manera general. Una expressió socioterritorial va ser el canvi que es va produir arreu de la geografia del país. L'ús dels hidrocarburs com a combustible a gran escala representaria una reducció substancial del consum de llenya i carbó, que durant segles havien estat els combustibles bàsics.

En l'àmbit social, el sector primari, particularment de muntanya, iniciaria un èxode intens cap a les àrees metropolitanes, i es generaria un important abandonament de masos, conreus i pastures que afavoriria l’expansió horitzontal dels boscos, que ocuparien les terres antany conreades o pasturades. A l'hora de comprendre els boscos i la seva situació actual, és rellevant no saltar-se el fet històric del paper social que han tingut al llarg de la història humana: el bosc com escenari existencial, i com a generador de recursos energètics, alimentaris i materials socialment molt rellevants.

És escaient afegir, doncs, en aquesta anàlisi, la resposta a un estudiant de botànica, pel seu valor generalitzable, que argumenta que els boscos no s'han de tocar, i invoca uns criteris fitocenològics acadèmics que estableixen que les comunitats vegetals vagin fent els seus processos sense intervenció humana. Aquesta és una línia de pensament força estesa, que no incorpora la dimensió social en el realisme del paisatge.

Reflexionant sobre l'anàlisi històrica de l'ús social del bosc, sense abdicar mai del rigor metodològic, resulta rellevant incorporar-hi el coneixement empíric popular. En el meu cas, recorro al meu avi, que era carboner cerdà, o al meu pare, que feia desembosc, i amb aquesta immersió familiar he tingut l'oportunitat de veure amb els meus propis ulls els boscos plens de colles treballant-hi sense fer-hi estralls.

En recerques sobre socioecologia dels boscos, hem pogut documentar que abans de l’arribada del petroli hi havia hagut més d'una vintena d'oficis de bosc. Hi havia bosquerols, picadors, quadrejadors, corbaires, formaires, roders, feixinaires, costalers, escorxaires, pegaires, carboners, carboneters, socaires (rabassaires), peladors, traginers, trementinaires, cadiraires, pinyeters… Tota una cultura forestal socialment destacada que en unes poques dècades ha estat deglutida per la dinàmica històrica.

En les viles i pobles hi havia una munió de serradores especialitzades, unes en fer llenya en forma d'estella o tacos a base essencialment d'alzina, roure martinenc, i menorment suro pelat i arboç. Altres eren especialitzades a preparar fusta: taulonats, cadiratge, obtinguts amb arbres fusterers com pollancre, àlber, vern, freixe, castanyer, roure, faig, pi o avet. Tots ells materials bàsics destinats a fusteria, mobles, embigats, fusteria de ribera, fusteria de botada, embalatges, etc.

Uns materials de bosc que, com s'ha dit, van entrar en crisi amb l'arribada del petroli i els seus derivats, que van suposar una nova etapa marcada per la fabricació de polièsters i plàstics diversos. Tots han estat bàsics per al funcionament de les societats modernes i la seva evolució, i alhora han generat un efecte bumerang pels problemes ambientals que se n'han derivat.

La pega ha estat un exemple d’aprofitament forestal que entre altres bondats va ser decisiva per a la mobilitat marítima. Actualment, és un producte forestal del qual quasi no se'n té memòria. Es fabricava al bosc amb els denominats forns de pega o pegueres, i havia estat una activitat productiva de molta significança durant segles.

Avui, es tracta d'una pràctica que en el context de crisi energètica i climàtica actual pot reprendre valor, tal com apunten algunes propostes de l'emergent economia circular. Des de la química verda, es proposen projectes de producció d’algunes variables de biochar (carbó vegetal) a partir del procediment de piròlisi, aprofitant la biomassa excedent del bosc. Recordem que la biomassa per hectàrea produïda pels boscos i sotaboscos del país és d’una mitjana superior a les cinc tones l'any.

La pega produïda en les pegueres, pels procediments arcaics, s'obtenia mitjançant una cocció o piròlisi primitiva. A partir de fraccions petites (estelles) d'alzina i roure, col·locades verticalment en la peguera, aquesta s’escalfava a molt alta temperatura, s’evaporaven els volàtils i per la base sortia la brea o pega.

Aquesta era la base per impermeabilitzar (calafatejar) tota mena de vaixells i barques. Un ús semblant tenia la fabricació de bots de pell, un envàs idoni per al transport de líquids, particularment vi. Altres aplicacions eren la fabricació de torxes de lli o de cànem, untades amb aquest material.

La toponímia actual encara mostra la seva implantació en diferents llocs de la geografia del país. Alguns exemples són el poble de Peguera (serra d'Ensija), els rasos de Peguera (Castellar de Riu), el cim de Peguera (2913 m, al Parc Nacional d'Aigüestortes), el riu Peguera (Espot), el torrent de Pegueres (Castellbisbal). D'altra banda, a la vall d'Olzinelles (Sant Celoni) hi ha tres forns de pega datats entre els segles IX-X dels quals un es conserva dret en bon estat.

Aquesta breu aproximació al bosc i la pega demostra que els boscos del nostre entorn, lluny de restar intactes, han sigut un escenari i un recurs molt rellevant per a la societat. La seva intocabilitat com a ideal és una quimera postmoderna, pròpia d'una societat essencialment metropolitana, que troba en la sacralització del bosc vies expiatòries d'un model d'hàbitat, la ciutat, tan important, però, tanmateix, amb unes possibilitats limitades d'esdevenir sostenible.