El passat com a invent

Aquests dies estic desfent la meva col·lecció de CD. La venc no només per un tema econòmic, sinó, sobretot per un tema d’espai i de practicitat: fa anys que ni tan sols tenc reproductor de disc compacte i quasi no escolt música en suport físic. Encara compr algun vinil de tant en tant, encara que només sigui per militància i romanticisme. O, el més habitual, per estotjar algun record d’aquells discs que no vull oblidar tan fàcilment d’entre la sobredosi de novetats i descobriments que em passen per davant al llarg de l’any.

Però mai no hauria pensat estar en aquest punt. Quan tenia vint anys, record l’orgull que sentia cada cop que veia créixer la filera de discos al seu prestatge, com fantasiejava a tenir-ne una paret plena. Als 45 he aconseguit el meu objectiu i, com sol passar quan desitges una cosa tant i durant tant de temps, el resultat ha estat un poc fat: paret i mitja ocupada per música que en bastants casos ja ni m’interessa, en un format obsolet. Em sent com si m’hagués estat estafant a mi mateix durant dècades, cosa que no descart.

A més, repassar els meus discos un per un, decidint què em qued i què no, està sent un exercici a la vegada dolorós i alliberador. També increïblement pertorbador, perquè sempre havia pensat en la meva col·lecció de música o de llibres com en un mapa del meu jo, un jeroglífic que, correctament interpretat, havia de retornar una imatge més o menys fidel i clara de qui era. Però ara que em van passant per les mans, CD a CD, no m’hi reconec. Som incapaç de sentir-me vinculat a la persona que va comprar això (jo? Impossible) o que va pensar que valia la pena conservar una còpia promocional d’allò altre.

Sé per experiència que la memòria és una eina creativa, que fins i tot és possible que algunes de les situacions que pensam que hem viscut no hagin succeït com recordam o, encara més, no hagin passat mai, fins i tot aquelles que podríem considerar les més determinants i transcendentals. Però, enfrontat a la meva col·lecció de discos, començ a sospitar que el crui és més profund, que és obvi que el meu passat no és més que una elaboració retroactiva, que inconscientment he anat escollint les peces amb què apuntalar el meu jo present, descartant aquelles que entraven en conflicte amb qui crec que som i prioritzant les que més em convenen per crear-me una imatge compacta de qui vull ser.

Però allà estan les fotos, els discos, els llibres; per testimoniar que un dia hi va haver algú que habitava el meu jo i feia aquelles coses que som incapaç d’entendre, un ultracos que impugna la meva idea present de mi: som els nostres propis fantasmes.

En aquest sentit enveig el meu fill.

El meu fill no té passat perquè el passat són els pares. “De què has dinat avui? Com ha anat a l’escola?”. Em deman si desenvoluparíem cap mena de noció de passat si no fos per la insistència del nostre entorn a obligar-nos a recordar, a subratllar la importància d’aquests records, encara que siguin els més ínfims, i insistir en el pes dels orígens i de la història... De cada cop em sembla més obvi que és tot un invent. La pregunta és si de veres és necessari. No seríem més lliures sense ell?

A mi el meu passat, massa sovint, em pesa. Si no existís, el meu fill podria sopar de carn, tot i haver-ne dinat, i jo no em sentiria com si, desfent-me d’alguns d’aquests discos, m’estiguessin amputant una engruna de qui vaig ser en algun moment, encara que em costi comprendre qui vaig ser mai i que sempre hagi estat, tanmateix, un estrany per a mi mateix.