Les paraules i les coses
1. Nou cicle. A la primavera les eleccions municipals obriran un nou cicle electoral, i ja es comença a notar: el soroll de les paraules va deixant pas a les aproximacions necessàries per guanyar o conservar poder. És una llei elemental de la política que es fa més visible en una fase de ressaca de l'onada independentista, en què són patents els efectes dels errors d’una estratègia descontrolada. El ritual de les paraules per seguir venent la gran promesa sona ja a lletania per a consol dels més entregats, i no fa més que augmentar la desconfiança. Es vulgui o no s’entra en una altra fase, en què no hi ha embat a l’ordre del dia. I tanmateix no es pot badar, perquè s’acosta el moment de renovar les quotes de poder a les urnes. I en aquest cas, ¿quina és la prioritat de cada casa? Conservar el que es té i guanyar noves quotes, com és lògic i natural.
En un sistema polític de doble eix, el social (dreta/esquerra) i el patriòtic (Catalunya/Espanya), i un pluripartidisme d’ampli espectre –lluny del bipartidisme imperfecte de dècades anteriors–, quan el poder està en joc les potencials aliances salten barreres, s’obren portes que en plena batalla semblaven tancades. I el que toca és treure profit de les possibles combinacions de poder.
Junts per Catalunya, que temia sortir en desavantatge en aquest joc, ha estat la primera a trencar els equilibris sortint del Govern, amb la intenció de fer seva la bandera independentista. No sembla que li hagi donat gaire resultat, perquè el seu pas ha fet que molta gent despertés del somni. No només prenent consciència que el Procés havia tancat una etapa sinó, com han expressat diverses veus en els darrers mesos, aixecant acta del fet que s’havien sentit enganyats. I de fet la mateixa estratègia electoral que està dibuixant Junts ja marca la distància entre les paraules i les coses. L’elecció –pendent encara del sí del protagonista, però que sembla decantada– de Xavier Trias com a candidat a l’Ajuntament de Barcelona no deixa dubte: una figura polivalent capaç d’entendre’s més enllà del sobiranisme per poder governar. I naturalment, en aquesta equació hi entra el PSC, convertit de cop en el partit a festejar, en aquest cas per evitar que governi l’enemic de classe –els comuns– o l’enemic de veïnatge –Esquerra–. I ja se sap que els conflictes de proximitat són els més inefables.
2. Polivalència. La conseqüència de tot plegat, és a dir, d’aquesta nova fase que obriran les municipals, és que ara mateix qui disposa de la màxima polivalència és el PSC, engreixat després de la desaparició de Ciutadans –una de les millors notícies polítiques dels darrers anys, perquè no hi ha res més contaminant que un partit fantasma que capitalitza una conjuntura sense tenir altre projecte que l’enfrontament visceral–. El PSC afronta les municipals a l’alça i amb opcions a totes bandes. Pot fer aliances a l’esquerra: amb els comuns, certament, com ja governa a Barcelona, o amb Esquerra Republicana, i pot fer aliances amb Junts, com ja té a la Diputació aprofitant el caràcter discret que caracteritza aquesta institució.
Des d’ara, un dels interrogants centrals de la campanya electoral serà precisament si el PSC faria alcalde Trias, o Junts Collboni, si això impedís que Colau seguís d’alcaldessa o que hi entrés Maragall. Caldrà filar prim en una campanya carregada de subtileses i en què la retòrica independentista serà bastant aliena. Una dinàmica que només podria ser alterada si com a efecte dels canvis legislatius en curs hi hagués novetats en la situació de Puigdemont i els exiliats.
Les municipals ens tornaran, doncs, a la dinàmica clàssica de la lluita electoral per la conquesta d’espais de poder. I amb una diversitat combinatòria que pot incidir significativament en les següents convocatòries –les legislatives catalanes i les espanyoles–. Aquestes tenen data, seran a principis de 2024; les d’aquí dependran de la resistència del govern Aragonès. I el PSC torna ser-hi. I més després que el PSOE hagi demostrat que pot fer majoria al Parlament espanyol sense Esquerra. Semblava que el Procés arraconava els socialistes catalans, atrapats en l’unionisme, i ara resulta que tenen més cartes a la mà que ningú.
